JIMMY SMITH - L'ÒRGUE

Jimmy Smith (Norristown, 8 de desembre de 1928 - Scottsdale, 8 de febrer de 2005), organista nord-americà de jazz. El seu estil és el del hard bop i el de la fusió del jazz amb el funk, el soul, el R&B, el blues, etc. Expert en l'òrgan Hammond, va revolucionar al llarg dels anys cinquanta i seixanta la seva interpretació, popularitzant-lo i habilitant-lo definitivament com instrument de jazz. Les seves sessions para Blue Note entre 1956 i 1963 s'han convertit en clàssics del jazz i segueixen sent tan influents com ho van ser llavors.

Nascut en una família amb fortes inclinacions musicals, va ser una espècie de nen prodigi i va guanyar un concurs de nens prodigi als nou anys. Al principi, durant la seva adolescència, va aprendre a tocar el piano. Després d'haver complert amb el servei militar, es va matricular el 1948 en la Hamilton School of Music, on va estudiar el contrabaix, i el 1949 i 1950 va estar a Filadèlfia en la Ornstein School of Music en l'especialitat de piano.

Al començament dels anys cinquanta, durant la seva estada amb la formació, gairebé de rhythm and blues, Don Gardner And His Sonotones, Smith va començar a tocar l'òrgan Hammond el 1951 i aviat va tindre una gran reputació que el va portar fins a Nova York on va debutar en el Cafè Bohèmia. A la fi de 1955 va formar el seu propi trio d'òrgan i va aplicar la seva concepció musical modernista a aquest instrument. Unes actuacions al Birdland i al Festival de Jazz de Newport de 1957 van potenciar la seva carrera. Els seus enregistraments para Blue Note inclouen tant enregistraments en trio com col·laboracions amb artistes com Kenny Burrell, Llig Morgan, Lou Donaldson, Tina Brooks, Jackie McLean, Ike Quebec i Stanley Turrentine, entre uns altres. Smith va aconseguir també grans èxits amb Verve entre 1963 i 1972, molts dels quals estaven protagonitzats per big bands amb arranjaments d'Oliver Nelson.

Al llarg dels anys setanta (i també després als vuitanta) va realitzar vàries gires mundials, visitant països com Israel i Europa el 1974 i 1975. Amb la seva dona, va obrir un club a Los Àngeles a mitjants dels setanta. Va tornar a Blue Note el 1985, produint nous discos de gran qualitat. Després d'uns cinc anys de parón, Smith va tornar a reapareixa al 2001 amb nous projectes i centrat sobretot en actuacions en directe en grans festivals i clubs petits.

Discogràfica
1956: A New Sound, A New Star: Jimmy Smith at the Organ (Blue Note)
1956: The Champ (Blue Note)
1957: Groovin' at Small's Paradise, Vols. 1-2 [CD] [live] (Blue Note)
1958: The Sermon (Blue Note)
1958: Cool Blues (Blue Note)
1960: Crazy! Baby (Blue Note)
1960: Back at the Chicken Shack (Blue Note)
1960: Midnight Special (Blue Note)
1960: Prayer Meetin' (Blue Note)
1962: Bashin': The Unpredictable Jimmy Smith (Verve)
1966: Peter and the Wolf (Verve)
1966: Jimmy & Wes: The Dynamic Duo (Verve)
1968: Stay Loose...Jimmy Smith Sings Again (Verve)
1972: Root Down [live] (Verve)
1972: Bluesmith (Verve)

(agraïment a Climent Solà)

Jimmy Smith trio - Walk on the wild side (1961)

Jimmy Smith & Kenny Burrel_ Down by the riverside

CATALUNYA ON ANEM (2) ?

Fa uns dies us feia arribar una apel.lació personal que, val a dir-ho, tenia molt de crit d'impotència, d'incapacitat per respondre individualment amb la força necessària davant una situació que, desapassionadament, s'ha d'entendre com a intolerable i insostenible. També rellegint el text sento certa vergonya en detectar un flaire semblant a aquelles presentacions de diapositives amb missatges propis de Miss Univers que tant detesto.

Demano disculpes.

Les persones que em coneixen saben que sóc generalment optimista, i que per tant no m'he deixat anar per cap esperit negatiu ni derrotista. Com a individu de caràcter crític (i autocrític) no trobo però cap sentit al corrent d'optimisme vacu, buit, frívol, que se'ns vol vendre i que és certament sedant però absolutament mancat de la força transformadora que el país requereix en aquests moments sense més dilació.

També entenc que algú que visqui al marge de l'actualitat o que la interpreti a través d'un certa endogàmia de mitjans pot pensar que tot plegat és una exageració, fruït d'una manera limitada d'entendre Catalunya. Per aquest motiu el que ve a continuació és un repàs bastant aleatori de fets esdevinguts en el decurs dels dos últims mesos. No és tracta de cap conxorxa o conspiració judeo-maçònica, sinó de l'acció desacomplexada i constant del nacionalisme espanyol, que insisteixo, no té un únic color polític i és assimilacionista per definició. Jutgeu vosaltres mateixos si hi ha motius per a la preocupació i reacció o si pel contrari tot és conseqüència de la meva imaginació i d'un inflamat episodi de nacionalisme curt de mires:

-Sentència judicial que obre la porta a l'imminent tancament de dos repetidors més de TV3 al País Valencià que se sumarien als ja clausurats al més pur estil franquista . notícia

-Sentència del TSJC que obliga a posar en marxa l'aplicació de la tercera hora de castellà a partir del proper curs. notícia

-Publicació de les dades dels diners que paguem els catalans que confirmen que l'espoli continua creixent i voreja el 10% de la riquesa (PIB) que generem. notícia

-Nou retard en el traspàs de rodalies RENFE a la Generalitat, que recorde'm-ho estava promès per l'1 de gener d'enguany. notícia

-La senyora Caballé traient el seu voluptuós i espanyolíssim pit a RNE de manera absolutament innecessària i amb un sospitós i nefast sentit de l'oportunitat. notícia

-El President dels catalans escrivint un article en favor de les selecció espanyola de futbol quan mai a la vida no ha manifestat una simpatia semblant per les seleccions catalanes prohibides explícitament pels estaments espanyols malgrat la voluntat majoritària expressada pels catalans. notícia

-Grups ultra espanyols monopolitzant en molts casos la celebració de l'Eurocopa per a sembrar el pànic als carrers de moltes poblacions del país mentre bastants mitjans tracten d'amagar-ho, i les administracions locals no mostren la contundència exercida davant actes semblants però de diferent signe polític. notícia

-El forçat abandonament d'Antoni Bassas al front del programa amb més audiència i prestigi de la radio a Catalunya, o les campanyes per aconseguir el mateix amb Mònica Terribas o Josep Cuní, al crit de 'fora la crosta nacionalista (catalana és clar). notícia

-La surrealista moció de censura a Laporta, recolzada i impulsada pel més reaccionari sector nunyista espanyolista del club i els Boixos Nois, que no suporta que el president acabi les seves rodes de premsa amb un Visca Catalunya lliure! i que hagi portat al club al lideratge mundial sense haver de renunciar a la seva catalanitat. notícia

-L'intolerant manifest castellanista signat per suposats intel.lectuals de tot l'espectre polític, per televisions com Tele5 i TeleMadrid i que va en contra de totes les llengües no castellanes de l'Estat. notícia

-El més surrealista encara manifest de la Mesa del Turismo signat per companyies com Iberia, Air Berlin, Hertz España…afirmant que la diversitat lingüística afecta el turisme. notícia

-L'extemporani editorial del president d'Air Berlin (amic de Pedro J.) atacant amb violència la llengua catalana. notícia

-L'esborrany del projecte que ha de modificar la gestió de l'aeroport del Prat gestionat per AENA que apunta cap a una nova pressa de pel que deixaria el control efectiu en mans dels qui ja l'ostenten. notícia

-L'esquizofrènic reportatge de TeleMadrid en la línia obsessiva d'atacar el fet que els catalans utilitzem el català quotidianament (quan ens deixen). notícia

-La introducció de grupuscles ultracatòlics a l'església catalana imposant coses com l'himne espanyol a les processons. notícia

I ho deixo ací però podria parlar manifest dels sindicats de policia, el monolingüisme castellà de Barcelona Activa, l'amenaça judicial sobre el cap de Pepe Rubianes, els insults a la meteoròloga Mònica Lopez, et, et, et.

I tot només en vuit setmanes!

Algú pot creure sincerament que tot això és normal, que és casualitat o mala sort? És que tanta bestiesa no ha de tenir un límit? És que ens hem empassat la dignitat i begut l'enteniment? Doncs bé, jo em nego a acceptar aquesta dolça i narcotitzadora decadència i estic convençut que no sou pocs els qui exigiu com jo que ja n'hi ha prou. Exigim els nostres representants que ens defensin. És el nostre deure posar-nos dempeus i contestar pacíficament a tots aquests atacs com cal. Sense violència però amb contundència.

Afectuosament

Antoni Miquel Blanco i Melero. (Miqui Mel)

(Aquest text no amaga ni dissimula gens la seva voluntat de moure consciències. Disposeu del mateix com més us plagui)

Primera Apel·lació:

http://www.facebook.com/topic.php?topic=6932&post=105457&uid=34586070824#/topic.php?uid=34586070824&topic=6932

http://telamamaria.blogspot.com/2008/07/catalunya-on-anem.html

OBJECTES VOLADORS NO IDENTIFICATS

Aquesta dona que sentim de fondo al vídeo, formava part d'un grup de submarinistes que dormien a la illa per emprendre una excursió submarina. Es van aixecar de matinada per a contemplar la platja i gaudir de l'alba quan de cop i volta van observar unes llums brillants al cel...

El vídeo dura pocs segons ja que pel que sembla la camera tenia poca memòria, però s’aprecien dues naus volant arran de terra , per a posteriorment reunir-se a gran velocitat amb unes altres que estan solcant el cel.

De moment no hi ha cap informe oficial sobre el succés, cap organisme oficial ha manifestat res, però segons els pescadors diuen que aquesta zona és molt turmentosa, gairebé sempre el mar està gris i el cel ennuvolat gran part de l'any.

Aquest punt de la illa es coneix com STONE HAVEN BAY (Bahia del Refugi de Pedra).

Si és tracta d’un muntatge, aquest està molt ben fet.

(agraïment al Perutxo)

OVNI REAL

CATALUNYA PERQUÈ ET QUEIXES ?

CCAA amb dèficit (en milions d'Euros - Any 2002)

1º - Catalunya: -9.466,80
2º - Madrid: -3.550,20
3º - Balears: -1.875,10.

CCAA amb superàvit fiscal (en milions d'Euros - Any 2002)

4º - Rioja: +86,90
5º - Com.Valenciana: +151,20
6º - Cantàbria: +277,50
7º - País Basc: +321,60 8º - Aragó: +361,40
9º - Navarresa: +501,90
10º - Múrcia: +810,40
11º - Astúries: +1.095,30
12º - Extremadura: +1.484,00
13º - Castella-la Manxa: +1.877,80
14º - Galícia: +2.242.40
15º - Castella-Lleó: +3.565,50
16º - Canàries: +4.101,70
17º - Andalusia: +6.872,60
18º - Ceuta i Melilla: +750,8 (cas especial perquè encara que no ho sigui
en milions d'Euros, aquest superàvit fiscal suposa el 36,50% del seu PIB)

Numero total de funcionaris per 1000 habitants (sumats els autonòmics i els estatals) : Melilla 124'72. Ceuta 120'11. Extremadura 81'75. Madrid 66'77. Aragó 65'48. Castella-Lleó 65'47. Canàries 64'43. Castella-la Manxa 62'85. Andalusia 57'56. Astúries 54'45. Navarresa 53'90. Cantàbria 52'23. Múrcia 52'19. La Rioja 52'17. Galícia 50'67. Euskadi 49'16. Illes Balears 46'04. País Valencià 44'56. Catalunya 37'89 .

Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són les úniques CCAA que aporten a l'estat més del que reben. Una vegada compensats degudament els beneficis de capitalitat, Madrid és el gran afavorit per aquests fons. Les transferències entre comunitats a Espanya no serveixen tant per a compensar diferències socials com per a alimentar una gran urbs que a molts catalans ens queda molt lluny.

La informació disponible no treballa amb dades oficials que el govern es nega a facilitar. Les dades que afirmen que Madrid té dèficit fiscal ignoren els fluxos de capitalitat (sous de funcionaris per exemple) i apliquen un criteri d'adjudicació d'inversions divertit. Així per exemple es considera que el Teatre Real és de tots els espanyols i per tant no computa com inversió a Madrid sinó general. Les subvencions a la reconstrucció del Liceu per contra si van computar com inversió a Catalunya.

Catalunya és, a més, contribuent net a la Unió Europea. Segons un estudi de 1998, de la Generalitat de Catalunya, de cada 100 pessetes que aportava Catalunya a la UE només tornaven, a través dels diferents fons, unes 67. Catalunya rebia de Brussel·les fins a 1996 un terme mitjà de 94.994 milions de pessetes anuals, mentre que la seva aportació teòrica a la UE a través de l'Estat espanyol ascendia a 142.253 milions. En total, 47.259 milions de pessetes de saldo negatiu amb la UE.

Ni els governs convergents bé connectats amb l'èlit catalana que viu del peatge, dels serveis privats que hem de pagar els ciutadans de capes mitges i treballadors qualificats de la butxaca al no haver oferta pública suficient, ni els socialistes, més preocupats de conservar la cohesió nacional espanyola que de la defensa de les capes populars de Catalunya, han denunciat amb contundència l'expoli fiscal.

Quantes autopistes de peatge hi ha a Madrid ?. Diuen els Estatuts d'Extremadura o Andalusia que hagin de ser solidàries amb la resta d'Espanya ?. A Catalunya els llibres escolars no són gratis. No hi ha un ordinador per cada dos alumnes. És més, hi ha uns 4.000 que encara estudien en barracons prefabricats i sense climatització. El cost de vida no és el mateix. A Catalunya la gasolina és més cara per a finançar la Sanitat. El servei de rodalies de RENFE es para completament una mitjana de 3,4 vegades a la setmana en el que va d'any. LITERALMENT. Molts catalans han de desplaçar-se desenes de quilometres si volen gaudir d'oci en el seu idioma. El cost de transport individual gairebé es dobla per no tenir les infrastructures que tenen altres àrees amb la mateixa població. Per a tornar de Nova York s'arriba abans passant per Roma o París que volant directament cap a la península doncs el pas per Madrid és obligatori i a més d'encarir el bitllet obliga a una demora addicional de sis hores de mitjana. És una mica més car encara passar per Roma o París però s'estalvien unes quatre hores. No parlem ja del transport de mercaderies.

Espanya, democràtica, franquista o Imperial, segueix sent una simple maquinària d’espoli i transvasament de tots els territoris que la componen cap a la capital d'una oligarquia funcionarial què mantenir en ple segle XXI ignorants de la realitat de la majoria dels seus habitants, segueix llaurant el camí del seu empobriment. Probablement tota la desmesurada inversió de les faraòniques obres d'una ciutat que solament exporta burocràcia i reglamentació, la pagaran tots els espanyols durant el temps que durin les seves hipoteques i del que solament es lliuraran si els catalans, com sempre, són obligats a fer-se càrrec de la major part i per a això a més és necessari que siguin acusats d'insolidaris mentre encara és hora en tota la Història d'Espanya que cada ciutadà sàpiga el que paga i rep segons el seu lloc de residència.

RAY CAESAR - CANADÀ

L'artista crea imatges en 3D de criatures fantàstiques en un univers enigmàtic que sorprenen per la seva creativitat. L'anglès, criat a Canadà, destaca al seu anterior treball en un hospital de nens com la major influència en les seves obres actuals. Allí prenia fotografies dels pacients i feia animacions i dibuixos tècnics de temes mèdics. No obstant això, diu que no pinta infants sinó que retrata a l'ànima humana.

Actualment Caesar fa imatges en 3D de personatges fantàstics entre delicats i sinistres amb una estètica que inclou detalls propis dels retrats de l'època de la Revolució Francesa. Però l'artista ve creant des d'abans que es popularitzessin els PC i té obres realitzades a mà en diferents materials com pintura a l'oli, acrílics, tinta i altres.

Abans que Caesar comencés a exposar les seves obres en galeries d'art, va treballar fent efectes especials per a la productora GVFX, a Toronto. Allí va animar personatges per a cinema i televisió i va ser nominat per als premis Emmy, Gemini i Monitor per un show anomenat Total Recall 2070 per al qual va crear vistes aèries de les ciutats futuristas de Blade Runner, de Philip K. Dick.

Encara que els personatges del treball actual de Ray Caesar semblin infants, ell explica que no és així: "No són nens, jo pinto l'ànima humana. Aquesta atractiva imatge de la part oculta de nosaltres mateixos. Alguns els van anomenar fantasmes o esperits però jo els veig com el reflex del que realment som, amb els objectes i contusions que omplen la vida de cadascun".

Hypnotic Brass Ensemble "War"