Jean Jacques André, pintor i fotògraf, neix a Marsella l’any 1932, és un artista que porta més de 50 anys dedicats al món de la fotografia i especialitzat en el nu femení, recreat en ambients màgics, foscos i estranys que compon amb increïble destresa en fantàstics fotomuntatges on la llum i les ombres juguen un paper fonamental que enalteix la bellesa de les seves dones. El seu portfoli és immens i increïble, digne de ser admirat un per un i recrear en totes i cadascuna de les seves composicions. Cada imatge és una història per si mateixa que desemboca en un conjunt d'històries narrades amb una mestria singular, a la qual cal afegir el valor dels seus treballs que vénen realitzant des de mitjans dels anys 50 i que van del quart fosc a la tecnologia digital.
"L'esperit dictatorial i amarat d'autoodi del PSC li impedeix fer cas a l'amenaça d'esfondrament" Quan caigui la Sagrada família, tothom se’n rentarà les mans. Quan caigui la Sagrada Família, els mitjans de comunicació en parlaran amb sornegueria. Quan caigui la Sagrada Família, molts espanyols sentiran una inconfessada alegria. Quan caigui la Sagrada Família, Catalunya serà la riota del món. Tant de bo que això no passi, naturalment, però no es pot negar que s’estan fent esforços titànics per aconseguir-ho. Els fan el ministeri espanyol de Foment, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, imposant el pas del TGV a 75 centímetres del temple, i els fan els tècnics responsables del traçat i l’empresa encarregada d’executar-lo. I ara, per acabar-ho d’adobar, s’ha descobert que, a més del disbarat que suposa aquest projecte, l’empresa Adif ha decidit incomplir fins i tot les previsions de l’estudi informatiu. Segons aquest estudi, els pilons havien d’estar a una distància d’1,95 metres de la façana de la Glòria, la del carrer Mallorca, però Adif els està situant a només 1,12 metres. Per altra banda, els arquitectes del temple han denunciat que la protecció d’acer que havia de tenir cada piló per impedir l’espargiment del formigó al subsòl només s’aplica en un terç de cada piló.
.
Els catalans hauríem de prendre consciència de l’atemptat gegantí que el Partit Socialista, en convivència amb ICV, està portant a terme contra aquest patrimoni de la humanitat que és la Sagrada Família. I és que l’amenaça d’esfondrament del temple no prové únicament de la matusseria pròpia de república bananera amb què s’estan executant les obres, sinó del projecte mateix, ja que, com han denunciat Jordi Bonet, arquitecte responsable de les obres de la Sagrada Família, així com l’estudi elaborat per Oriol Riba, catedràtic emèrit de Geologia de la Universitat de Barcelona i especialista en el subsòl i en el freàtic de la ciutat, Carles Buxadé i Josep Gómez Serrano, catedràtics d’estructures, i l’enginyer Antoni Gens, l’anomenada “pantalla de protecció” no és res més que “un amortidor de deformacions sense estabilitat pròpia”. Per altra banda, es preveu que el túnel quedi a menys d’un metre i mig per sota dels fonaments de la Sagrada Família. Cosa que equival a deixar aquests fonaments enlaire, gairebé com si volessin. Però el perill encara és més gran si té en compte que per sota del temple hi passen dos torrents i que, com denuncia l’estudi esmentat, “una intervenció ràpida i agressiva en el subsòl –com la que s’exerciria durant els 28 mesos de construcció del túnel- podria generar conseqüències definitives”.
.
El Partit Socialista, però, no en fa cas. L’esperit dictatorial i amarat d’autoodi amb què aquest partit governa Catalunya li ho impedeix. Per això li rellisquen els estudis, les al•legacions, les denúncies i l’oposició d’un centenar de catedràtics i professors d’arquitectura i enginyeria d’universitats d’arreu del món contra la barbaritat que està cometent, i per això també es mostra indiferent davant l’estudi que adverteix del perill que “el buit provocat per la galeria accentuï la pressió exercida pels campanars, fet que podria moure les arenes sobre les quals s’aguanten i produir conseqüències ruïnoses”, ja que “qualsevol cosa que passés a l’interior del túnel podria comportar ruptures, arrossegar l’aigua, causar un moviment de sorres i esfondrar l’estructura del temple”. .
I per què el Partit Socialista continua endavant amb aquest traçat, en lloc d’optar pel traçat del litoral o pel corredor del Vallès? Doncs perquè fer passar el TGV per sota de la Sagrada Família no és una decisió tècnica, és una decisió que respon a interessos polítics i econòmics. Això significa que només nosaltres podem aturar aquesta barbaritat. Nosaltres... i algun partit polític que, a més de dir que defensa els interessos nacionals de Catalunya, tingui ganes de demostrar-ho.Víctor Alexandre .
Il·lustre senyor, vull fer-li una confessió. D'entrada, permeti'm d'exposar-li el meu estat d'ànim. Constato, de fa temps, una sèrie de disfuncions generals que condicionen en gran mesura el meu pensament i els meus actes. Ja no sé distingir la línia que separa un polític d'un delinqüent. El poder se m'apareix com una dansa macabra, salvatge, que canvia de ritme cada tant en tant, per tal que els ballarins puguin fer un mutis, retocar-se el maquillatge i recol·locar-se les plomes que els coronen la testa i el cul. Així també es permet un respir al públic. No convé cansar la víctima en excés, cal l'aplaudiment, el somriure, el relax; si no, quan arribi l'hora del sacrifici, el moment sagrat, la ganivetada, el coll del pollastre serà massa tens, i com vostè sap prou bé, senyor, el tendrum enravenat fa de mal mastegar. Sonen tan fortes les percussions, histèriques, delirants, que la paraula es mor als llavis, òrfena de sentit i de valor. En aquest país ja no queden periodistes i, en canvi, cada dia hi ha més mitjans i més gent que teoritza sobre el periodisme. El periodisme es mor. Cada dia es publiquen més llibres, que ningú no escriu ni llegeix. Els llibres es fan, senyor, s'emmagatzemen i, passat un quant temps, es trinxen per fer lloc als nous. La batalla per a conèixer el passat, la memòria històrica, no ha servit de res. Ha derivat en indústria, càrrecs institucionals, subvencions, substitució d'estàtues, lleis insultants i noves paradetes al mercat: la del traficant de passats, la del lladre d'històries, la del plagiari convulsiu i la del fabricant de medalles o pergamins de restitució de l'honor. I prou. No ha servit de res. Cada vegada que s'acostin les eleccions, trauran a passejar el cadàver de Lluís Companys, en ritual martirològic, per marcar paquet en públic, traficant obscenament amb l'honor que ja té. Dels altres, ni piu, que eren paletes, o duien armes. No n'ha sortit res més, de la reivindicació de la memòria. Un frau. Els qui deien que van viure per salvar-nos els mots, ho van acceptar tot, sense manies. No els va tremolar el pols a l'hora de pactar i redactar nous diccionaris, de repassar-ne el relligat. O els mots es van desdibuixar amb els anys, o ells mentien.
.
'No vull viure més moments històrics, perquè sempre perdem. Desenganya't, això d'ara és una altra cosa', em deia un exiliat republicà a Xile. I sí, sens dubte, és una altra cosa. Un ball de maleïts i endimoniats que gira com una llanterna màgica, frenètica, accelerada. Les línies, senyor, s'han esborrat, de tanta dansa. O s'han fos, enmig de tanta polseguera. Les línies sagrades, aquelles que no es podien traspassar, que separaven el polític del delinqüent, el periodista del manipulador a sou, l'historiador del plagiari, s'han anat diluint fins a desaparèixer. No cal que ningú es molesti a cremar-nos els llibres, ja els trinxem nosaltres mateixos. Ens en sobren i, a més, la meitat són falsificats. El feixisme perviu, aviat reapareixerà darrere les nostres pròpies banderes, potser. Ja se'n sent la ferum. Els felicito, senyor. Els seus clients ho han fet tan bé, que no hi ha qui ho desmunti. Prou que ho saben.
.
Il·lustre senyor, dues consideracions finals. I acabo. Mentre redacto aquesta confessió tinc molt present el crim permanent que el seu sistema jurídico-penitenciari comet condemnant a una mort lenta persones com Amadeu Caselles o Jean-Marc Rouillan, amb 23 i 22 anys de presó, respectivament. De la mateixa manera que vostès, els intèrprets de la llei, saben que n'hi ha que no hi entraran mai, nosaltres, els delinqüents vocacionals, sempre sota sospita, sabem que n'hi ha que mai no en sortiran. Diguem-ho clar. Vostè ho sap tan bé com jo. En fi. Crec tan profundament en això que he exposat en les ratlles precedents, que qualsevol argumentació d'inspiració periodística o democràtica em sembla inútil i absurda, tant com m'ho sembla la professió i el règim. I la memòria i la història, convertides ja en productes buits de contingut. Si no fos perquè, en aquesta realitat tan tèrbola que hem construït, s'ha anul·lat el valor de la paraula, de la raó i de la lògica, m'atreviria a dir i escriure allò que realment penso: vostè és un gran fill de puta, senyor. Ho confesso. (Xavier Montanyà)
Mahir Ates - artista turc. Un dels més brillants representants de la pintura-fotografia contemporània. El seu treball és molt creatiu i inusual. Inicialment, va estudiar química i el seu futur no anava associat amb l'art, però després de 2 anys d'estança a Ankara, es va traslladar a Istanbul, on va començar a estudiar art a la Universitat de Màrmara. Les seves obres estan plenes d'erotisme. Obres d'estil en els últims anys molt similars a l'escola de Dalí.
Mahir Ates, excel·lent manipulador del photoshop, ens dóna una mostra del seu bon treball en disseny i manipulació, va començar a dibuixar il·lustracions fotorealistes amb aerògraf. .
Quin futur té un país on les gairebé 80.000 persones que formen la classe política estan embolicades en un vel informatiu sobre el malbaratament dels seus privilegis?
He posat una sola foto, perqué no us distregueu, aquest abecedari ha estat posible gràcies al Daniel Montero
AZNAR, JOSÉ MARÍA: és l'únic expresident del Govern que ha demanat el sou vitalici que suposa asseure's en el Consell d'Estat: 74.000 euros anuals. Nòmina que pretenia sumar a la d'executiu del magnat de la premsa Rupert Murdoch. L'hi van denegar però li va sortir rendible. Aznar va renunciar per un sou de 220.000 euros a l'any, tres vegades més del que cobrava com a conseller d'Estat. [És difícil xifrar, com en el cas d'altres expresidents, quants diners sumen les seves activitats privades i públiques].
ABSENTISME: no hi ha dades oficials sobre la falta a la feina dels polítics o almenys no s'han fet públics.
AVIONS: els diputats poden utilitzar al seu gust amb càrrec a les arques de l'Estat avions, trens o vaixells. Disposen de 5.000.000 d'euros l'any per viatges.
BONO, JOSÉ: entre sou i complements, el president del Congrés cobra 13.856 euros al mes: 3.126 per diputat, 3.605 com a complement, 3.915 per a despeses de representació i 3.210 de lliure disposició. Les dues últimes partides sumen més de 6.000 euros mensuals per a dinars, regals i actes de protocol. Tot aquest diners sense comptar les indemnitzacions previstes per llei per sufragar «despeses que siguin indispensables per a l'exercici de la seva funció».
BOTELLA, JOSÉ: el cunyat de José María Aznar va ser fitxat a Brussel.les, des de les oficines del PP a aquesta capital. En el tribunal que el va examinar per funcionari estava un membre determinant, Gerardo Galeote, que presidia la delegació popular a Europa. En menys de dos anys el germà d'Ana Botella es va blindar amb un sou europeu per a tota la vida.
CALDERA, JESÚS: l'ex ministre de Treball i Afers Socials rep 6.319 euros mensuals per el seu escó a la cambra baixa, on arrodoneix el seu sou com a vocal de la Diputació Permanent i president d'una comissió. Quan era ministre va pujar el salari mínim a 600 euros. Quatre anys després, el seu sou és 10 vegades superior a aquesta xifra, que rep simplement per no obrir la boca. Caldera no ha presentat ni una sola iniciativa ni ha intervingut al Congrés des que va començar l'actual legislatura. Al final, cobrarà el 2009 més de 120.000 euros pels serveis prestats.
CÀRRECS: hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 diputats i senadors, 139 responsables de Cabildos i Consells insulars i 13 consellers de la Vall d'Aran.
CÀSTIG: mai s'ha sancionat a cap membre de la Casta per incomplir el Codi del Bon Govern, que se suposa que controla les bones pràctiques de l'Executiu.
COTXES: el luxe de molts dirigents autonòmics els porta a sentar el seu cul en automòbils de més de 100.000 euros. Gallardón, l'alcalde de Madrid, es mou en un Audi A8 de 591.624 euros. Va ser contractat en arrendament fins a 2011, així que l'alcalde gasta 150.000 euros a l'any de la butxaca dels seus ciutadans per moure's per la ciutat i voltants. Catorze dels 17 presidents autonòmics utilitzen Audi. El valencià Francisco Camps té diversos a la seva disposició (aquesta comunitat disposa de 200 vehicles per als seus alts càrrecs, la majoria d'ells Volvo S80, de 40.000 euros), el mateix que succeïa amb Chaves a Andalusia, el Govern compta amb 234 cotxes oficials.
CHAVES, MANUEL: cobra a l'any 81.155 euros per ser ministre més una indemnització de 46.000 l'any per abandonar la presidència d'Andalusia. És a dir, 127.155 euros anuals. Dos sous de l'Estat compatibles només per a alts càrrecs. Per als altres espanyols està prohibit per llei. Malbaratament: el Congrés gasta cada any 160.000 euros en regals nadalencs. 11.000 càrrecs públics reben obsequis per aquestes dates, una despesa que suma a l'any 2.200.000 euros.
DEUTES: cada espanyol deu als bancs 566 euros pel deute dels ajuntaments.
DESCONTROL: és tal en l'administració de fons públics que a Espanya no hi ha ni una sola institució que conegui quants polítics cobren de l'Estat.
DIETES: els parlamentaris que no viuen a Madrid reben, a més del sou, altres 1.823 euros al mes per els seus supòsits despeses de manutenció i allotjament. Els locals, 870 per a despeses, lliures d'impostos. La suma d'aquests senzills complements supera el sou de 12 milions de ciutadans. A més, cobren 150 euros cada dia si surten a l'estranger, i 120 si viatgen pel país.
ENCHUFATS: fins fa tres mesos, cada eurodiputat disposava de 17.140 euros al mes per contractar a familiars. L'expresident del PP de Catalunya i vicepresident de la cambra europea, Alejo Vidal-Quadras, va posar en nòmina com a secretari a Brusseles a Albert Fortes, germà de la seva dona. I l'eurodiputat Càceres del PP, Felipe Camisón (mort el maig de 2009) va contractar al seu cònjuge com a assistent, igual que va fer la també diputada popular Cristina Gutiérrez-Cortines amb la seva filla. I el mateix va fer el socialista Enrique Barón amb la filla d'un militant afí. [En l'actualitat, els familiars directes han estat eliminats de les plantilles dels diputats espanyols. No obstant això, els parents de sang han estat substituïts per personal proper al partit].
FUNDACIONS: 52 polítics nacionals ocupen càrrecs en 74 fundacions diferents: 31 pel PSOE, 28 pel PP i 4 per la resta de grups. La conservadora Soledad Becerril sembla les més activa: és membre del patronat de sis fundacions. No totes tenen un marcat caràcter polític.
GUERRA REINA, ALFONSO: fill de l'ex vicepresident del Govern, Alfonso Guerra. Va ser escollit un dit com a Assistent del vicepresident del Parlament Europeu, el socialista Miguel Ángel Martínez. Més de 140 milions a l'any es van en sous de 1.200 recomanats. Amb aquests diners es podrien mantenir els serveis d'una ciutat espanyola de 115.000 habitants Durant un any.
HISENDA: La retenció de les nòmines dels Diputats i Senadors és només del 4,5%.
HORES EXTRES: el 2008 el Govern de La Rioja va penjar 200.000 € extres un els seus conductors. Van realitzar 870.182 quilòmetres, uns 2.300 al dia, el Suficient per creuar tres vegades Espanya d'est a oest. Una despesa curiós ja que és la comunitat més petita del país i que la seva població és inferior una Qualsevol de la ciutat dormitori de Madrid. L'ús de cotxes oficials per a assumptes particulars és una pràctica tan comú com soterrada.
IBARRETXE, JUAN JOSÉ: L'ex lehendakari del Govern basc Rep uns 45.000 € l'any, la meitat del que ingressava Quan era president. I ho cobrarà de per vida, igual que tots els membres del seu executiu. Aquest tipus de jubilacions Estan molt per sobre del límit legal per a la resta dels espanyols, Que no poden cobrar més de 32.000 euros anuals, per molt que hagin cotitzat tota la seva vida.
IMPOSTOS: un ciutadà, per exemple, de Madrid sustenta amb els seus impostos el salari de 27 regidors, 120 parlamentaris de l'Assemblea madrilenya, 264 senadors, 350 diputats Nacionals i 54 del Parlament Europeu. En total, 815 càrrecs electes amb un sou base que supera els 3.000 euros. I sense comptar els llocs de confiança que arrossega cada un.
JUBILAT D'OR: després d'abandonar l'FMI, Rodrigo Rato, retorn a Espanya amb una pensió vitalícia de 80,000 Dòlars anuals. Sumats al sou d'ex ministre, el 2006 percebia 37,070 € mensuals. [Un espanyol necessita cotitzar com a mínim 35 anys, 15 amb la base més alta, per poder cobrar la jubilació màxima de 32.000 € l'any].
MARISCADES: no hi ha límit legal per als àpats de representació dels polítics espanyols. Tampoc hi ha Fiscalització prèvia a l'hora de comprar pernil, xampany o cava de cigars d'alta. Exemple descontrol és el socialista valencià Vicent Costa. Acabava de perdre les eleccions municipals un favor del PP, però Seguia Essent alcalde en funcions. I com a tal es Gastó gairebé € 500 del diner públic en gambes, escamarlans, llagosta, navalles, la caldereta i pernil. Una bona comiat.
MÒBILS: els senadors compten amb 1,7 milions d'euros l'any per Despeses de telèfon. L'Ajuntament de San Lúcar de Barrameda Tenia 270 donats d'alta. Entre els Serveis que va penjar figuren descàrregues de jocs, trucades a Cuba ja diverses línies eròtiques.
MULTES: Sabies que pagues de la teva butxaca les multes que la DGT imposa als polítics? I que a més les pagues amb recàrrec?
MOROSOS: els membres de la casta van invertir 66,6 milions d'euros en la celebració de les eleccions generals de 2008. D'aquests diners, 44 milions Van ser prestats per bancs espanyols per a finançar campanyes publicitàries megalógamas. De Les entitats MATEIXES que aquest any d'embargament de les crisis de Cases a 60.000 famílies per falta de liquiditat. 180.000 persones es van quedar sense sostre. No obstant això, els partits de la casta Han ALS bancs 144,8 milions d'euros.
NEGOCIS: només el 33% dels diputats del Congrés es dedica en exclusiva a la seva política laboral. La resta engreixa els seus comptes corrents amb la Participació en empreses privades, fundacions i diverses col • laboracions. Alguns, com el diputat del PP Miguel Ángel Cortés, aglutinen fins a 12 activitats extraparlamentàries.
NOMINAS: els sous dels polítics electes (80.000 membres de la casta, que omplirien un estadi com el del Reial Madrid) costen una Ciutadans els uns 720 milions d'euros l'any, més que el pressupost anual de tota la Xarxa ferroviària, tres vegades superior als diners dedicat a tenir cura del patrimoni nacional i 60 vegades més que el que gasta el país en salut bucodental per a joves.
OCULTÍSME: no hi ha dades oficials sobre el nombre de polítics que cobren de l'Estat. L'alcalde de Barcelona-el més ben pagat del país-té un salari de 177.398 € anuals bruts. Més que un ministre, que es porta a casa 74,000 l'any.
PAJÍN, LEIRE: el 2000 es va coronar com la diputada més jove d'Espanya. Vuit anys després, amb 33 d'edat, ja té dret A UNA INDEMNITZACIÓ DE 85,000 € anuals de l'Estat. Rep 5,500 € al mes per la seva feina al capdavant del PSOE, té dret al 80% del seu sou com a ex secretària d'Estat de Cooperació, 103,000 € anuals amb tots els complements, al que cal sumar 3,126 com a senadora.
PLÀTAN CANARI: 60 diputats, tots ells de la comissió de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, l'abril Van demanar anar a La Palma. Objectiu: Estudiar el cultiu del plàtan. Tal com sona. Amb tota naturalitat, la crisi fent cas omís a la. Si la petició prospera obscena, Ses Senyories s'haurien embutxacat 24,000 € en dietes per quatre dies.
PUJOL, JORDI: cobrarà 76,800 € a l'any com expresident de Catalunya fins 2014. I després una pensió de 57.600 € Durant la resta de la seva vida. [L'exministre socialista Javier Solana Podria cobrar almenys tres pensions vitalícies].
PENSIÓ D'ESCÀNDOL: els ex ministres mantenen durant dos anys una pensió per cessament de 58,000 € anuals, xifra sis vegades superior d'un hostal La mitjana espanyola. En l'actualitat, quatre ex ministres compatibilitzen aquests diners amb el sou de diputat: José Antonio Alonso, Fernández Bermejo, María Antonia Trujillo i Jesús Caldera.
PROSTITUTA: El regidor de Palma de Mallorca, Rodrigo de Santos, Gastó més de 50.000 euros en prostituts i bars d'ambient. A Estepona, diversos membres municipals Estan Sent investigats per cobrar 42.000 € A UNA vermell investigada per l'Audiència Nacional per obrir un local d'Altern. El 2002, l'ex alcalde de Dolores (Alacant) Va ser Condemnat a sis mesos de presó per abonar la factura d'un local d'Altern, al que va acudir amb set comensals.
RAJOY, MARIANO: s'embutxaca cada mes € 8,996 (sense comptar altres complements): 3.126 per ser diputat, 870 per a allotjament (més que el salari mínim) i 5,000 com a president del PP. El que guanya en un mes Amb, una pensionista amb quatre fills viu Durant dos anys i mig.
REGALS: no hi ha una llei concreta sobre els obsequis que poden acceptar o no els polítics. Als EUA, per exemple, passen a l'Estat. Condolezza Rice Va rebre l'any passat en els seus viatges oficials joies per valor de 360.000 euros. Aquí ningú té Obligació de declarar. ES PODEN quedar amb ells. Sense més.
SOLBES, PEDRO: Després de deixar la política a l'abril de 2009, l'ex ministre d'Economia es va trobar amb un recés d'uns 12.000 euros mensuals (una pensió de 2.725 € per ser funcionari, la seva pensió vitalícia com excomissari europeu i altres 5.700 al mes Compensació com, durant dos anys, per ex ministre). A Solbes, doncs, li esperava una jubilació cinc vegades que l'alcalde de la qualsevol espanyol.
SECRETS: El obscurantisme sobre les despeses arriba a l'absurd. El Parlament Europeu compta amb una Oficina de Lluita contra el Frau (OLAF, per la seva sigles en català). Tanmateix, els seus informes són confidencials i el seu contingut complet només és conegut pels parlamentaris. Dels votants poden saber de les bones accions dels polítics, però només la Casta coneix dades sobre el frau.
SENSE LÍMITS: cada parlament autonòmic, Diputació o Ajuntament fixa el sou dels seus càrrecs electes sense límit ni barem. José Bolarín, alcalde de Ulea (Múrcia), amb 900 habitants, cobra uns 4.000 euros. El de Ricote, a prop del poble anterior, es porta 40,000 l'any en una població que no arriba als 1.300 veïns. I l'alcaldessa de Marbella, Marisol Yagüe, cobrava més que el president del Govern: 84,462 € l'any en un Ajuntament que Estava en fallida.
TAXIS: la comoditat de Ses Senyories per funcionar és tal que el Congrés regala als que no disposen de cotxe propi una targeta personalitzada amb un saldo de 250 mensuals per persones que viatgen amb taxi per Madrid.
VACANCES: Zapatero és l'únic president de la UE que carrega les seves vacances a les arques públiques. Amb ell van més de 100 persones (escortes, guàrdies civils, assessors ...). que cobren uns 80 euros de dieta diària, 8.000 euros per jornada només per aquest concepte. Si passa tres setmanes a Lanzarote, li costa a l'Estat 160,000 € en dietes. A això cal sumar avió, desplaçaments, gasolina, manutenció ... Al final, 200.000 euros en vacances.
Neix a Mèxic el 1969, artista establert, actualment viu i treballa a Barcelona, on imparteix cursos de pintura a les escoles EINA i MASSANA. Estudi Belles Arts a la Parsons School of Design de Nova York. El 1993 guanya el premi a la pintura jove de la sala Pares i és becat pel ministeri per treballar durant un any a l'Acadèmia d'Espanya a Roma. A partir de llavors ha mostrat el seu treball a nombroses galeries, centres culturals, fires nacionals i internacionals a destacar entre aquests: el Akioshiday Art Village (Japó), el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia (MNCARS), el Kunstleshaus Bethanien (Berlin) , el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu de la Universitat d'Alacant (MUA), la galeria David Beitzel (NY), la galeria Mizuma (Tokyo), la galeria Senda (Barcelona).
.
Durant els últims deu anys el seu treball ha consistit en representar experiències i emocions a les quals s'accedeix des del marc animat i blindat de les relacions sentimentals. La "nova dona", el "nou home", les seves funcions, disfuncions, conflictes, i retòriques. Per això ha utilitzat disciplines com la pintura, el vídeo, o la instal.lació.
.
Gino Rubert és un creador de difícil classificació artística, però d'una gran intensitat tant en la seva forma de treballar, com en els continguts del seu treball. Els seus quadres, a mig camí entre la pintura i el collage, ens transporten a un món ambigu, dens i inquietant en què els seus personatges exerceixen de mestres de cerimònies per mostrar un univers on tenen cabuda l'amor, el sexe, les relacions de parella i les familiars. Tot embolicat en cert dramatisme no exempt d'un morbós sentit de l'humor. Veient l'obra de Gino, un sembla estar veient un teatre de titelles on la vida és el principal protagonista, la vida i els seus complexes històries més enllà de la quotidianitat.
Hi si us dic que es l'ilustrador de la trilogia de les noveles del Steig Larsson (si las de la Salander)
Mariano Vargas a un fotògraf nascut a Algeciras i considerat un dels millors fotògrafs eròtics contemporanis. No obstant això, com passa sovint, la fotografia de Vargas ha tingut fins a la data més repercussió fora que dins d'Espanya. Va tornar de Londres amb un premi al millor llibre de fotografia eròtica de l'any, la revista 'Playboy' alemanya va escollir una de les seves imatges per a la seva monogràfic sobre fotografia artística; ha publicat amb Taschen, i diverses revistes italianes han divulgat els seus retrats.
.
Mariano Vargas es va enamorar de la bellesa abans d'arribar a l'ús de raó. Aliè a les modes, ha anat elaborant un immens i particular món que combina amb èxit tradició i contemporaneïtat. La seva obra es troba emmarcada pel misteri surreal que imprimeixen les combinacions imprevistes però possibles, els espais onírics però reconeixibles, l'erotisme torbador però elegant. Tot recolzat amb una tècnica impecable i un sentit compositiu derivat de la tradició.
Cada any el projecte Censored (EUA) publica les 25 notícies més amagades per la premsa, al costat de totes aquestes notícies oferim la selecció dels temes amb menys incidència en els grans mitjans espanyols: .
L'existència d'un compendi d'assumptes d'actualitat silenciats pels mitjans té la seva correspondència a l'Estat espanyol. Entre els temes absents està, per exemple, conèixer amb precisió el paper de les tropes espanyoles en les missions de l'estranger. Se'ns presenta la versió del Govern o salta a les primeres pàgines quan hi ha baixes, però mai es desplaça un equip de televisió al lloc i entrevista a militars de baix rang. De fet, pocs espanyols sabrien enumerar els llocs on hi ha missions militars espanyoles. Algú ha sentit a algun soldat explicar què van fer al Txad, per exemple?.
.
Un altre assumpte desconegut, són els debats o les votacions dels nostres grups polítics al Parlament Europeu. Només pels mitjans alternatius vam poder conèixer en la passada campanya electoral europea que PSOE i PP van votar el mateix en el 70% de les ocasions.
.
La cobertura de la crisi econòmica també ha tingut la seva peculiaritat. Els analistes tornaven a ser els mateixos que durant anys van afirmar que les polítiques econòmiques eren encertades i mai van advertir del saqueig i el caos financer. Tot i que l'origen del problema se situa en la banca privada, que va operar de manera irresponsable i s'ha beneficiat dels recursos de l'Estat, no apareixen en els mitjans veus que apostin per una banca pública.
.
Les manifestacions i pronunciaments a favor de la III República han estat vetades històricament en els nostres mitjans, si bé cal reconèixer que el diari Público va tenir una línia diferent l'últim 14 d'abril. .
La tragèdia dels emigrants que moren a l'Estret salta amb freqüència a les pàgines de la premsa, però sempre com a notícia o dada aïllada, en poques ocasions es fa recompte. Si es fes sabríem que van ser 459 les persones que van morir quan intentaven arribar a Europa en els sis primers mesos de 2009, d'aquesta manera els ciutadans podrien comprendre l'envergadura de la tragèdia. Igualment es silencien les condicions dels centres per a emigrants, els mètodes i criteris d'expulsió i la feina bruta que fa per a l'Estat espanyol la policia marroquina a la frontera. .
És freqüent trobar en els nostres mitjans denúncies de les organitzacions de drets humans sobre alguns governs, però no les dirigides al nostre. Es troba a faltar conèixer el dur informe d'Amnistia Internacional al mes de setembre a la reforma de la Llei d'estrangeria. Aquesta organització ha denunciat també a l'estat espanyol per maltractaments i tortures en comissaries i presons, o les condicions d'algunes extradicions i negacions d'asil. El relator especial de l'ONU per a la protecció dels drets humans en la lluita contra el terrorisme i el Comitè de Drets Humans de l'ONU van expressar la seva preocupació perquè la definició de terrorisme en alguns articles del Codi Penal podia incloure actes que no havien d'englobar-se en aquesta categoria. Tot això amb prou feines ha tingut presència en els nostres mitjans. .
Fotomanipular és precisament això, manipular o alterar una imatge per canviar el contingut o intenció. No necessàriament s'ha de canviar el fons o alterar al 100% una imatge per considerar-la manipulada.
.
Crear fotomanipulacions a part de ser entretingut és part important de la feina d’un dissenyador. Combinar imatges i efectes aconseguint que una escena irreal es vegi completament possible.
Borja Fresco Costal “Nekro” és un jove artista on té en el Art Digital seva forma d'expressió i que, com ell mateix ens comenta, no es tracta simplement de "donar-li a un botó". La seva obra, de trets foscos i poètics, és el reflex d'un esperit creatiu capaç de seduir-nos i fer que viatgem amb ell a un món on la realitat i la irrealitat està separat per una fina línia que delimita la nostra pròpia imaginació. .
Diu: “Des de molt petit m'agradava dibuixar, i com no m'atreia molt la lectura, dibuixar era la millor forma de donar llibertat a la meva imaginació i escapar de la realitat. Ara faig el mateix però davant d'un ordinador i a part de servir d'escapament a la realitat és la meva feina. És un privilegi poder dedicar-se al que t'agrada. El que sóc i on estic arribant l'hi dec a la meva mare, la persona que sempre va confiar en mi”.
.
“Veig la meva obra com poesia gràfica, les meves imatges poden enganyar a primera vista i semblar molt fosques i tètriques però, què no enganya a primera vista?. Cal donar-los una oportunitat i veure més enllà del que els ulls poden arribar a mostrar. Encara que per a mi porten un missatge concret, m'agrada que cada persona li doni el seu, perquè mentre els faci sentir alguna cosa em dono per satisfet”.
Heus aquí una altra prova de que la banca necessita ajudes Al tancament del primer semestre d'aquest any, "enmig de la crisi que alguns analistes econòmics han anomenat tempesta perfecta, la gran banca espanyola ha tancat els sis primers mesos del 2009 escampant el temporal, amb un benefici net de 9.312 milions d'euros. El guany conjunt del Santander, BBVA, La Caixa, Popular i Caja Madrid, que són les cinc grans entitats del país, s'ha quedat per sota de la del primer semestre del 2008 (10.661 milions d'euros van ser llavors) i dels números de la primera meitat del 2007 (10.746 milions). Però constitueix el tercer millor resultat d'aquesta èlit bancària en tota la seva història. El 2006 van ser 8.600 milions els que es van embutxacar. Al tancament del primer trimestre ja era perceptible la paradoxa i perversió de l'actual crisi, ja que el gener, febrer i març passats els sis grans de la banca van guanyar una mitjana de 52 milions d'euros cada dia.
.
La banca dóna "exemple" de com superar la crisi Des de començament d'any, els bancs espanyols (caixes d'estalvis incloses) han pujat la comissió que cobren als seus clients per les targetes de dèbit (la que permet retirar diners en caixers) una mitjana del 7,9%; el qual la quota mitjana que cobren pel simple fet de lliurar la targeta per a que el client-pacient retiri diners del seu compte és de 16,66 euros anuals. Al seu torn, la comissió que els bancs cobren per les targeta de crèdit ha pujat un 6,56% i la quota anual ja és de 33,3 euros. Són dades del Banc d'Espanya. L'increment de les comissions és encara més gran si la comparació és interanual, de setembre de 2008 a setembre del 2009: fa un any els clients pagaven 14,57 euros per les targetes de dèbit i 30,48 per les de crèdit, de manera que l'encariment interanual és del 14,34% i del 9,25%, respectivament. La banca espanyola segueix donant exemple d'eficiència. .
L'evasió fiscal ¡consentida i legal! va en augment El londinenc The Times ha informat que la probable imposició de límits a les retribucions dels executius de banca - assumpte que els governs dels països més rics debatran en la cimera del G-20 convocada a Pittsburg - ha provocat que els perjudicats per la mesura hagin començat a traslladar els seus diners a societats radicades en paradisos fiscals, o bé dipositar en fons d'inversió, de manera que eviten el control públic sobre els generosos salaris, gratificacions (bonus) i plusos que es auto-atorguen. Per si fos poc i aterrant a Espanya, les comissions de la banca hispana figuren entre les més enganyoses, qualitat negativa que es suma a que són les més elevades, i tot això és possible amb el vist-i-plau del partit que governa i del qual aspira a governar.
.
El desviament de diners a paradisos fiscals, a tot drap Com gairebé sempre, la informació econòmica de major interès arriba tard: Un estudi realitzat l'any passat per l'Oficina de responsabilitat del Govern dels Estats Units ha provat que 83 (¡vuitanta-tres!) De les companyies més poderoses dels Estats Units han evadit impostos i desviat fons a paradisos fiscals. És més, catorze d'aquestes companyies estaven emmagatzemant diners en caixes B al mateix temps que rebien ajuda financera de l'Administració. En el tràfic de fons ha participat la molt respectable Union de la Banque Suisse, que va actuar il·legalment (és a dir, delinquir) per moure 20.000 milions de dòlars. Per a quan una investigació similar a la Unió Europea i, per tant, també a Espanya? De les mesures del G-20 que van ser anunciades a bombo i platerets amb l'infame ressò de la majoria dels mitjans, no hi ha notícia. .
Perquè la banca evita la caiguda del preu de la vivenda ? Les entitats bancàries "prefereixen aguantar tot el temps que calgui els pisos en el seu balanç abans de baixar els preus per treure'ls al mercat". Per què? Bàsicament, perquè vendre'ls a preus més baixos implicaria perdre diners, però aquesta possibilitat és una fal·làcia, ja que el que en realitat passaria és que ¡guanyarien menys!, Alguns res i altres quebrarían, que és el que s'han guanyat a pols. Si el preu mitjà dels immobles baixés de manera significativa fins a adequar-se a la realitat econòmica del país, la depreciació de centenars de milers de propietats obligaria a revisar els balanços de les entitats bancàries i de les immobiliàries, que llançarien resultats radicalment diferents dels que mantenen, deixant al descobert la bombolla financera que la banca segueix alimentat i impedir precisament la racionalitat en el mercat immobiliari. Si els preus dels immobles baixessin, la salut de la qual presumeix la banca es revelaria falsa. No hi hauria diners públics suficient per tapar el forat. Per què no aflorarà l'abast real del que ha passat? Entre altres coses, no aflorarà gràcies a les ajudes a la banca que ha arbitrat el Govern. Els diners públic està servint per evitar greus danys al sistema, diuen, i ¡de pas!, Com el que no vol la cosa, permet que nombrosos bancs evitin les fallides que en bona lògica econòmica patirien per especular amb propietats immobiliàries i hipoteques. .
Així es tanquen els cercles viciosos del sistema ... Amb diners públics!
Robert Nettarp és un fotògraf nascut a Estocolm, Suècia, en 1970 que ens porta una fotografia personal directament relacionada amb el món publicitari en el qual treballa. I és que una cosa i l'altra es barregen en aquest fotògraf que aprofita la seva visió fotogràfica per a realitzar els seus treballs professionals, especialment per al seu principal client Vogue França, carregant-les amb una bona dosi d'erotisme.
Natàlia Sisto neix a Buenos Aires, Argentina, el 1977. Estudia entre els anys 1995 i 2000 a l'Institut Universitari Nacional d'Art, IUNA de Buenos Aires, sent Professora Nacional d'Escultura i Llicenciada en Direcció Postgraus en Arts Visuals Ernesto de la Cárcova de Buenos Ares. Obté la llicenciatura en Belles Arts (homologació al títol espanyol), a Madrid el 2004.
Ha treballat en els tallers dels escultors Mariano Pagès, Víctor Ochoa, Salvador Amaya i Pau Figares.
Ha realitzat cursos de pintura, dibuix i escultura, escultura en ferro i escenografia i il·luminació teatral.
Aquest article del José A. Pèrez, ens fa reflexionar del perquè cada vegada mes es deix de llegir la premsa convencional .
.
El 27 d'octubre de 2008, l'aeroport de Ciudad Real havia d'iniciar la seva activitat. No ho va fer perquè el Ministeri de Foment i el de Medi Ambient els hi va impedir, al·legant que no complia gairebé cap normativa (faltaven, entre moltes altres coses, la sol·licitud i autorització dels abocaments, la finalització de les obres de sanejament i el pla d'aïllament acústic dels habitatges afectats). Això resultava certament estrany, ja que una Comissió de Seguiment organitzada pel DIA (Declaració d'Impacte Ambiental) havia donat el vistiplau prèviament a l'obertura de l'aeroport.
.
(Carlos Otto-Reuss)
No obstant això, per a un jove periodista ciutatrealeny allò no va resultar gens estrany. Perquè, segons la seva investigació, la Comissió de Seguiment del DIA era poc menys que una pantomima organitzada pel constructor de l'aeroport per aconseguir els permisos necessaris, un grup de persones vinculades als interessos de l'aeroport, elegits a dit precisament per autoritzar l'obertura.
.
(Aeroport Ciutat Real - només 3 arrivades)
Aquest periodista es diu Carlos Otto-Reuss, i el mateix octubre 27 publicava al seu bloc personal un article (http://www.ottoreuss.com/2008/10/por-encima-del-bien-y-del-mal.html) criticant les opaques pràctiques empresarials dutes a terme per Juan Antonio Lleó Triviño, constructor i president de l'Aeroport de Ciudad Real, i per Domingo Díaz de Mera, constructor i copropietari de diversos mitjans de comunicació, entre ells, el diari El Dia de Ciudad Real. El mateix diari on treballava Carles. .
Ja us imaginareu com segueix la història. 24 hores després de publicar l'article al seu bloc, Carles va ser acomiadat del Dia de Ciudad Real. Va acudir a un advocat i va demandar el diari per acomiadament improcedent. I aquí va començar la seva lluita contra l'imperi de Domingo Díaz de Mera, que continua encara avui davant la més absoluta indiferència mediàtica. .
En el seu moment, diversos mitjans es van fer ressò de la notícia. Público titulava: Acomiaden un periodista per uns comentaris al seu bloc personal. El Mundo, per la seva banda, tirava de metàfora: Acomiadat un periodista per 'mossegar la mà que li dóna de menjar'. En aquest article, Carlos negava la possibilitat de retirar l'article del seu blog sense ordre judicial, i declarava: "Treballs potser pugui tenir molts, però consciència ciutadana només una". . (Juan Antonio Lleó Triviño)
Però, com passa sempre amb l'actualitat-sense-morts, la notícia va deixar d'interessar als cinc minuts. I Carles es va quedar sol. . (Domingo Díaz Mena)
Els mitjans no van arribar a reflectir, per tant, que la gerent del Dia de Ciudad Real va presentar una demanda contra Carles per injúries i calúmnies. Tampoc van reflectir la demanda interposada per Juan Antonio Lleó Triviño, president de l'aeroport de Ciudad Real, ni la de Domingo Díaz de Mera, propietari d'El Dia de Ciudad Real. Les tres demandes van ser interposades el mateix dia pels mateixos advocats. El 25 de març de 2009, el jutge Luis Martín de Nicolás Muñoz va desestimar la demanda de Carles per acomiadament improcedent, i aquesta setmana s'ha desestimat el recurs. Per davant queden els judicis per injúries i calúmnies. .
Molt ens queixem de l'actual periodisme, que es conforma amb transcriure notes de premsa, que rarament qüestiona ni carrega contra el poder (l'autèntic poder, l'econòmic). Aquí tenim un exemple d'algú que es va atrevir a fer-ho, que va transcriure el que el sentit comú i el sentit ètic li dictava. La seva recompensa: un acomiadament i un procés judicial interminable. Els mitjans nacionals han oblidat el seu cas, potser per por que, si es superen en la seva publicitat, s'estengui l'exemple i altres joves periodistes carreguin les seves paraules de veritat, de crítica als amos dels mitjans i al poder establert. .
Grand Funk Railroad és una banda nord-americana sovint sota la modalitat de Power trio. Un gegant dels 70s, poc valorat pels crítics. La formació inicial de Grand Funk va ser molt popular durant la dècada dels anys 1970, havent venut més de 25 milions de discos i actuant en escenaris de tot el món. També van ser guardonats 4 vegades per la RIAA el 1970, cas únic en qualsevol grup nord-americà en aquells anys. També van ser citats com "la banda de rock and roll més forta del món".
La banda va ser formada el 1968 per Mark Farner (vocalista, guitarra) i Don Brewer (vocalista, bateria), de Terry Knight and the Pack, i Mel Schacher (baix) de The Mysterians a Flint, Michigan. Terry Knight membre inicial de la banda aviat es convertiria en el seu manager i la nomenaria a partir de la Grand Trunk Western Railroad, una ben coneguda línia ferroviària de Michigan. El primer reconeixement que es va registrat va ser a Atlanta Pop Festival, la banda va ser fitxada per Capitol Records, estereotipada com la Cream, però desenvolupant el seu propi estil musical, el 1970 van vendre més àlbums que qualsevol banda americana. En aquest mateix any van guanyar el seu primer disc d'or per l'àlbum "Grand Funk" (també conegut com "El Àlbum Vermell") i un èxit senzill anomenat "Closer to home" (A prop de casa) de l'àlbum del mateix nom que va ser estilísticament semblant al vell Terry Knight and the Pack. Un any després van trencar el rècord d'assistència implantat pels Beatles, al Shea Stadium, al vendre totes les localitats en 71 hores. Aquest record segueix vigent avui dia.
Ali Alisir va néixer a Istanbul el 1978. A l'edat de 18 anys va estudiar a Yeditepe, la Universitat de Belles Arts de la Facultat de Disseny Gràfic de la seva ciutat. Te diverses publicacions de la seva obra, tan de pintura com de fotografia.
.
També ha exposat les seves obres en diverses galleries. L’any 2003, va començar a fer fotografies, centrades en la moda. Hi es va traslladar a Itàlia el 2003 assistin a la Moda Master Programa de Fotografia a l'Accademia Italiana. Actualment treballa com a pintor i professional de la fotografía de moda a Itàlia i Turquia.
A principis d'aquesta setmana, 1,5 milions de persones van omplir els carrers de Berlín, per veure una espectacular posada en escena que va durà diversos dies pel carrer, a càrrec de la francesa " Royal de Luxe" companyia de teatre amb un majestuós espectacle anomenat "La Reunió de Berlín". Aquesta representació era per commemorar el 20 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, la reunió va incloure dos grans titelles, la primera era un gran gegant, un bus de les profunditats, i la seva neboda, la geganta Little. La història es basa en que els dos es troben separats per un mur, aixecat per "monstres de la terra i el mar". El gran gegant acaba de tornar d'una expedició llarga i difícil - però reeixida - per destruir la paret, i ara els dos van caminant pels carrers de Berlín, a la recerca d'un a l'altre, després de molts anys de separació. Deixem les fotografies perquè acabin d'explicar l'història.
A les 5:00 pm el 30 de setembre, es va produïr un terratrèmol de magnitud 7,6 prop de la costa de la ciutat de Padang, a Sumatra (Indonèsia). El sisme va enderrocar edificis i van començar les esllavissades de terra, destruint cases i empassant-se pobles sencers.
.
Al dia següent, mentre els rescats van arribar i els residents feien el possible per excavar i ajudar als supervivents, un altre terratrèmol d’una magnitud 6,6 va tornar a colpejar a menys de 1.000 km al sud de l'epicentre original. Cada un dels dos terratrèmols van tenir almenys una altra rèplica de més de 5,0 també. El recompte de morts fins a la data es de més de 1.000 persones, unes 3.000 persones segueixen desaparegudes. Les autoritats a fecha d’avui han cancel.lat la recerca de supervivents a Padang, i s'estan centrant ara curar als supervivents juntamentamb els organismes internacionals de socors. .
(Us presentem avui aquest escrit, com a reflex d’una realitat palpable a la societat europea, el titular del blog no es posiciona ni a favor ni en contra, només el dona a conèixer, em trobat molt interessant aquest article, no mateu al missatger).
La manera més coneguda dels musulmans per acovardir i, subconscient, aconseguir cert domini sobre les societats occidentals és la del terrorisme. Però hi ha una forma més subtil per influir sobre els pobles que els acullen: és la tàctica demogràfica.
.
Les dones musulmanes, a diferència de les occidentals, no fan servir anticonceptius i són encoratjades a parir nombrosa prole. És comú veure famílies amb deu o dotze fills. Aquesta situació genera una desproporció numèrica en els llocs on emigren i la utilitzen per imposar-se sobre la societat amfitriona, per convertir-se eventualment en majoria. L' maniobra és practicada a Israel pels palestins, al Líban, pels xiïtes i sunnites, i a Europa, pels mahometans en general, on ja sumen 54 milions.
.
Fins 1979, pràcticament no es veien musulmans a Copenhaguen. Els danesos rebien cordialment els estrangers, sentint-se orgullosos del seu socialisme liberal, que havia enderrocat als conservadors en 1929 i que ressaltaven pels seus èxits socioeconòmics. Dinamarca es va esforçar per ser una societat oberta, on oferien als nouvinguts els mateixos avantatges que els seus connacionals. La criminalitat era baixíssima, el nivell educatiu excepcional i els acompanyava una admirable història d'humanisme i multiculturalisme. .
Per 1990, la població musulmana havia crescut i no mostrava cap interès per integrar-se en la societat danesa, més aviat, va començar a condemnar la seva liberal estil de vida, a qui consideren decadent. En un article publicat per Daniel Pipes i Lars Hedegaard, en el qual pronosticaven que el problema migratori explotaria a Dinamarca, escriuen: «Els immigrants musulmans constitueixen el 5% de la població, però consumeixen el 40% de l'ajuda social. [...] Els musulmans són tot just el 4% dels 5,4 milions de la població danesa, però formen la majoria dels violadors convictes, un assumpte inflamable, considerant que pràcticament totes les seves víctimes són no-musulmanes. Similars proporcions es manifesten en altres crims. Un estudi recent mostra que només un 5% dels musulmans contrauen matrimoni amb daneses. Els costums islàmiques obliguen a que la filla de tots dos es casi amb algun parent mahometà, en cas contrari, està subjecta a la pena de mort, cosa que, lògicament, atemoreix les escandinaves.
.
Els islamistes no tenen cap respecte pels costums i normes del lloc, i prediquen obertament que introduiran les lleis coràniques quan la població estigui en majoria. Al ritme actual, en 40 anys, un de cada tres habitants és musulmà. No és doncs d'estranyar que el 2005 hi hagués el brot de violència urbana per la publicació de les caricatures de Mahoma a la premsa danesa, que va ser rematat amb l'atac suïcida a l'ambaixada de Dinamarca al Pakistan, del que Al-Qaida es va adjudicar l'autoria. .
El 2001, els danesos van escollir al seu govern més conservador en 70 anys, deixant enrere les seves generoses idees immigratòries. Avui, Dinamarca té les lleis més estrictes d'Europa en aquest camp, el que ha estat titllat de «racisme» per la premsa / progre / europea. Avui, si vols ser danès, has de prendre tres anys de llenguatge; has passar un examen sobre història i cultura de Dinamarca; has d'haver viscut set anys al país per demanar la ciutadania; has de mostra intenció de treballar, i has de tenir una feina esperant-te. Si vols portar una dona, tots dos cònjuges han de tenir més de 24 anys, i no et resultarà tan fàcil portar amb tu als teus familiars i amics. No podràs construir una mesquita a Copenhaguen, encara que els teus fills tindran al voltant de 30 escoles de cultura i llengua àrab per triar. .
El 2006, el ministre d'Ocupació, Claus Hjort Frederiksen, va explicar que els musulmans han abusat del sistema de Seguretat Social en aquest mesura, que, eventualment, podrien portar a l'Estat a la fallida. La ministra d'Immigració, Rikke Hvilshoj, destaca per la seva fermesa en aplicar les lleis. Per posar a prova la ministra, l'imam radical Ahmed Abdel Rahman Abu Laban, li va exigir una compensació monetària «Per aplacar la set de venjança de la família» d'un musulmà que va ser assassinat en un suburbi. Hvilshoj va desestimar la demanda, davant el que el imant va argumentar que aquesta era el costum en la cultura islàmica. La ministra va replicar que el que es fa en els països musulmans no és necessàriament el que es fa a Dinamarca. .
La resposta no es va deixar esperar. Van calar foc a casa mentre dormia amb el seu marit i fills. Tots van aconseguir salvar-se, però va haver de mudar-se a un lloc secret, i tant a ella com a altres ministres, per primera vegada, els van ser assignats guardaespatlles, en un país on la violència era inusual fins aleshores. .
El que passi en la pròxima dècada determinarà si Dinamarca sobreviu com un bastió de vida civilitzada, amb el seu elevat sentit humanístic i responsabilitat social, o si es convertirà en una nació en guerra civil contra els promotors de la Sharia.J. Brechner .
Als carrerons del meu cor, darrera de cada entrada, hi ha un ja oblidat record, una finestra tancada. I un vell somni ja pansit, mitja idea mal pensada, i borrós el teu somrís sota una espelma apagada. Fotos velles sens colors, llàgrimes que mai van caure, dins d’ampolles de cartró d’on s’escapen gotes d’aire. Pàgines d’un llibre vell fet de fulles sense arbres, i que resa mig dormit als calaixos plens de cartes. Tolls de fang on he dormit, on ahir em vas deixar caure, esborrant tot el neguit sense ni tan sols mirar-me. Llums trencats a cops de roc que oculten la meva albada, i un plugim que a poc a poc borra una pàgina passada. Vaig travessar aquella nit omplint de fotos la maleta, buscant el seny enfollit, mort abans d’arribar a meta. Restant quiet enmig d’enlloc, allà on moren els camins, esperant a l’estació l’últim tren al paradís.
Els Pressupostos Generals presentats pel govern de Zapatero atorguen a la Casa Reial nou milions d'euros.
D'acord amb la Constitució, la Casa del Rei percep dels Pressupostos "una quantitat global per al sosteniment de la seva família i de casa, i la distribueix lliurement".
.
.
És curiós. Mentre baixa la dotació pressupostària per a àrees tan summament importants com I + D + I, la "assignació" a la Casa Reial es manté inalterable i arriba gairebé als ¡¡¡nou milions d'euros!!! És vergonyós que es doti de diners a un element tan inútil, reaccionari i regressiu com és la Casa Reial i s'ofegui el pressupost per a investigació. Seguim estant en un Estat feudal, presó de pobles, que deixa a l'estacada al futur que hauria de representar l'educació, l'altra gran marginada en els Pressupostos de l'Estat i la recerca. Cal rebel·lar-se. La classe treballadora ha de prendre les regnes i fer fora els ganduls de la Casa Reial que són una llosa per a l'avanç qualitatiu de la classe treballadora i dels pobles de l'Estat espanyol oprimits tots ells pels paràsits reals, i tan reals malauradament. .
Amb tots aquests anys de diners xupant dels Pressupostos Generals de l'Estat i dels diners provinent de la suor de la classe treballadora. No tindran uns "estalvis" els “reyets” per "anar tirant" i no cobrar un sol euro aquest any? Pobrets, segur que s'ho han gastat tot en productes de primera necessitat: iots, tiberis, vestidets, joies diverses ...
.
En un altre ordre de coses Zapatero, continuarà cobrant 91.982,40 euros en dotze mensualitats, una quantia una mica superior a la dels tres vice-presidents María Teresa Fernández de la Vega, Elena Salgado (àrea econòmica) i Manuel Chaves (àrea territorial), que percebran 86.454,35 euros cada un d'ells, els emoluments dels ministres es manté en 81.155,04 euros. .
Ha admirat el paisatge tota la seva vida. Va créixer estudiant els turons i els canons d'arquitectura del paisatge urbà de San Francisco, i més tard els espais naturals oberts del nord de la Porta d'Or a Marín (Comtats de Califòrnia). Ara busca presenciar tot el que és esplèndid del paisatge i portar-lo de tornada per a tots. Va anar molt lluny per estar en el lloc correcte en el moment oportú per capturar la naturalesa i els seus millors moments. Actualment viu a l'àrea de San Francisco i pujar i baixar de la costa de Califòrnia i en altres llocs a la recerca de la bellesa natural que inspiri la gent a protegir i salvar al nostre preciós paisatge natural i paisatge marí.
.jpg)
