CONVENI LABORAL 2.010

VESTIMENTA:

* Suggerim que vingui vestit / a d'acord al seu salari. Si el veiem calçant uns Martinelli o amb una bossa Gucci, assumirem que la seva situació econòmica és pròspera, i per tant no necessita un augment de sou.
* Si vesteix miserablement, entendrem que vostè necessita aprendre a administrar-se millor, perquè així pugui comprar roba de millor qualitat, i per tant vostè no necessita un augment de salari.
* Si vesteix vostè en un terme mitjà, vol dir que vostè està exactament on ha d'estar, i per tant no necessita un augment en la seva nòmina.

.

.

DIES PER MALALTIA:

* D'ara endavant no acceptarem un justificant mèdic com a prova que va estar malalt. Si vostè pot anar al metge, lògicament vostè pot venir a treballar.

.

.

CIRURGIA:

* Totes les cirurgies estan prohibides. Mentre vostè treballi per aquesta empresa necessita tots els seus òrgans. Nosaltres el vam contractar a vostè intacte. Qualsevol extirpació constitueix una violació al contracte de treball.
.


DIES PER ASSUMPTES PROPIS:

* Tot empleat i empleada rebrà 104 dies per a assumptes propis durant l'any. Aquests es diuen dissabtes i diumenges.
.


DIES DE VACANCES:

* Totes les empleades i els empleats de l'empresa faran les seves vacances en les mateixes dates cada any. Els dies de vacances seran els següents: 1 de gener, 12 d'octubre i 25 de desembre.
.


DIES PER FUNERALS:

* No hi ha excusa per faltar a la feina. No hi ha res que vostè pugui fer per amics / amigues, familiars o companys / es de treball morts. Heu de fer els esforços perquè als funerals assisteixin persones que estiguin aturades.
* En casos molt especials on la presència de l'empleat o empleada sigui necessària, el funeral s'ha d'organitzar a les últimes hores de la tarda. Nosaltres li permetrem treballar contínuament durant la seva hora de menjar per que així pugui sortir una hora abans, sempre que la seva part del treball hagi estat complerta.
.

ABSÈNCIA PER PRÒPIA DEFUNCIÓ:

* Aquesta serà una excusa acceptable. No obstant això, li requerim com a mínim dues setmanes de pre-avís ja que és la seva responsabilitat entrenar al seu substitut o substituta.
.


ÚS DELS BANYS:

* Fins avui s'ha perdut molt temps en els banys.
En el futur, utilitzarem la pràctica d'anar al lavabo en ordre alfabètic. Per exemple tots els empleats / es els noms dels quals comencin per "A" hi aniran de 9:00 a les 9:20
* Si no teniu ganes d'anar a l'hora que us toca, caldrà que espereu al proper dia quan el seu torn arribi una altra vegada. En casos d'emergències extremes, l'empleat / l'empleada podrà canviar el seu torn amb el d'algun altre empleat / a. Els supervisors i supervisores dels dos empleats hauran d'aprovar el canvi de torn per escrit.
* A més, tindran un límit de tres minuts en els lavabos. Al final dels tres minuts, sonarà una alarma, el rotllo de paper es retraurà, la porta de l'inodor s'obrirà i se li prendrà una fotografia com a prova de la infracció. Després de dues infraccions, la seva foto es col·locarà al tauler d'anuncis sota la categoria "Infractors Crònics".
.

.

HORARI DE DINAR:

* Les persones primes tindran 30 minuts per menjar, ja que necessiten menjar molt per poder lluir sanes.
* Les persones de mida normal tindrà 15 minuts per el menjar, com a garantia d'un dinar sa i equilibrat i així mantenir la línia.
* Als grassos i grasses se'ls donarà 5 minuts ja que aquest temps és més que suficient per menjar-se una galeta de "Biomanán" i una pastilla crema-greixos.

.

.

Gràcies per la seva lleialtat a la Companyia.

Nosaltres estem aquí per procurar l'experiència d'una feina positiva que el realitzi com a persona a través del treball.

MOSQUES

Què fa un funcionari amb les mosques mortes? Idees per als que no tenen res a fer (que en son molts)

Què fer amb una mosca morta?

1r Matas unes mosques, amb cura.

2n Deixa-les assecar al sol 1 hora.

3r Pren les mosques, agafa llapis i paper ... i deixa fluir la teva imaginació!

Alguns exemples:

.

HAWAI - KAUAI

MICHAEL HUTTER - ALEMANYA

Michael Hutter és un pintor, grafista i fotocompositor alemany que segurament ha visitat els racons foscos del purgatori després de passar per un Sodoma i Gomorra i amarar-se de la Divina Comèdia i que ha acabat fent un treball amb olis sobre planxes de fusta premsada, tintes, acrílics, dibuixos i fotocomposició amb antigues fotografies i photoshop que reflecteix part d'aquesta esotèrica experiència. Tot això amanit amb unes bones dosis d'erotisme poc controlat, on monstres de recòndites malsons copulen al costat de verges en entorns clàssics, més propis d'èpoques medievals que del nostre segle. Michael Hutter ens deixa un món irracional entre gravats en blanc i negre i pintures de colors cridaners, i no cal dir que un domini absolut de les noves tecnologies per transformar aquestes velles fotografies en subtils malsons.

.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

MONT-REBEI (CONGOST) - MONTSEC

(Fotos de E.Argilaguet i Té la mà Maria - Reus)
.

Aquesta és una bonica i fàcil excursió per un camí expectacular entre les dues parets que formen el Congost (estret) del Mont-rebei al Montsec (El Pallars Jussà - La Noguera) frontera natural de Catalunya i Aragó

UNA MICA D'HISTÒRIA:

El 1924 s'inagura un camí de ferradura entre la Vall d'Àger i el poble de Pont de Muntanyana, escarbat a la roca de la paret oriental anomenada de Catalunya del Congost de Mont-rebei, per tal de facilitar la comunicació entre les dues comarques. El 1977 les aigües de l'embassament de Canelles, recrescut uns anys abans, arriben al seu nivell més alt i inunden el pas. El 1984 i després de moltes reivindicacions, l'empresa elèctrica Enher inagura un nou pas també escarbat a la roca, a mitja alçada per sobre el nivell màxim del pantà.

.


Comencem l'excursió al peu de l'ermita de la Pertusa al final d'una pista que ve del poble de Corça, val la pena perdre uns minuts i pujar-hi, la vista és impresionant.

.

.

Ermita de la Pertusa
.

Caminarem cap al nord seguint sempre el GR, el camí baixa fins el barranc de la Pardina, el travesa i després d'una forta pujada arribem a unes ruïnes (el Corral del Batlle) a l'esquerra hi ha una bona font, passarem a través de les restes de la casa i arribarem a la masia Mas de Carles.
.

.
A partir d'aquí ja podem observar el camí escarbat a la paret, arrivarem a la bifurcació, el camí de l'esquerra porta al camí antic, només practicable quan el nivell de l'aigua és baix.
.

.

Congost de Mont-rebei

.

A partir d'aquí comença la part escarbada de la paret, en un revolt i per sobre del camí es troba la Cova Colomera.

.

.

Majestuos el Congost
.

.

Travasarem per un espectacular pont penjant i passat aquest pont, podriem haver deixat un altre vehícle, si no és així, tornaríem pel camí que hem vingut. Si el nivell del pantà ho permet és interessant la tornada pel camí vell.
.

El pas es molt estret

.

El camí segueix vorejan el riu

Un tunel a la roca

Que petites es veuen les persones

.

Pont colgant

.
HORARIS:

Barranc de la Pardina 20 minuts, Mas de Carlets 1h 10 minuts, Portell del Montsec 1h 40 minuts, Cova Colomera 2 hores, Pont Colgant 2h 30 minuts.
.

.

La tardor i els seus colors

.

Al final de la tarda i el reflex del Sol

STEFANO BONAZZI – ITÀLIA

Nascut a Ferrara el 1983, on viu i treballa actualment. Autodidacta, l’agrada molt l'art modern, els gràfics digitals, vídeo art, el disseny arquitectònic. La tècnica que fa servir pels seus treballs són el dibuix al carbó, retoc fotogràfic i la fotografia digital.

.

Diu d’ell: “Em fascinen els infinits matisos de color que entren a la nostra vida contemporània, m'encanta el color gris en lloc de blanc i negre. Els sentiments d'ansietat i malestar, que pertanyen d'alguna manera a cada un de nosaltres, com l'enfocament que tenim sobre la mort, pel que normalment emet una societat oculta, presentant-se com eteri i omnipotent, són els punts focals al voltant del qual gira el meu treball.
Imatge distorsionada de la realitat acusat de falsos colors artificials, prefereixo una visió pintoresca per detectar el més bàsic i petit. Em sembla especialment agradable per a la realització de les meves representacions tecnologies digitals, un veritable calidoscopi de colors i expressions que permet a l'artista infinitament ampliar el seu àmbit d'intervenció i desenvolupament “.

.

Bob Sinclar - Lala Song

CRAIG TRACY – NOVA ORLEANS

Va néixer i va créixer a Nova Orleans (EUA), Craig Tracy ha estat sempre un artista autèntic i vibrant a viscut la seva passió amb creativitat i envoltat de felicitat. Es un dels millors creatius de bodypainting, i on millor expresa la seva imaginació es en els Mardi Gras (carnavals) de Nova Orleans, cada disfresa és única i individual. Des de petit els seus pares van fomentar el seu desenvolupament creatiu, també li van donar el do de la llibertat per madurar com a persona i com a artista i finalment el món hippie va revifar al seu intereses a la pràctica del bodypainting, el resultat aquí us el presentem.

.

Bave Circus from DuDuF on Vimeo.

FOTOS D'ART DIGITAL

Fem un repàs a les noves tendències de fotografia digital que ens podem trobar per les diferents parts del món.

New York city portrait, HD time lapse, April 2006, music by Moby from Max Moos on Vimeo.

EL RENCOR DE LAS MUJERES FEAS

Escrit trobat pel (Victor) a l'exposició "les preses de Franco" que hi había fa uns dies a la biblioteca Xavier Amorós de Reus i avui que fa anys que va morir el porc, no estarà malament recordar-ho.

És un article d'un falangista anomenat José Vicente Puente i va estar publicat al diari Arriba el 16 de maig del 1939.
.

El rencor de las mujeres feas

"Con la noticia de tanto martirio, Madrid, como todo lo que fue la España "roja" -negación de Patria- nos ha mostrado una fauna que llevábamos entre nosotros, rozándonos diariamente con ella, y sin que su pestilencia transcendiese por encima de nuestra ignorancia respecto a su maldad.
.


(...)La mujer no podía permanecer pasiva. Ni ha querido, ni se la ha dejado. Para lo bueno y para lo malo la mujer formó parte de las legiones en lucha. Con el genio del bien y entre las hordas del mal. Una de las mayores torturas del Madrid caliente y borracho del principio fue la militancia del mono abierto, de las melenas lacias, la voz agria y el fusil dispuesto asegar vidas por el malsano capricho de saciar su sadismo. Junto a la ínfima mujer, que se subió a los camiones para detener a los nacionales en la sierra y confundió la batalla con una dominguera excursión de pan y tortilla, ha existido la pedante intelectual de izquierdas, la estudiantilla fracasada, la empleada envidiosa del jefe. Sexos helados, fatigosas angustias ante el olvido.
.

Han sido peores. Han servido su escasa superioridad sobre las otras-las hoscas y rudas que ofrecían todo en una quimérica imaginación del comunismo libertario -para que el suplicio de nuestras gentes fuera mayor. En el gesto desgarrado, primitivo y salvaje de la militancia sucia y desgreñada había algo de atavismo mental y educativo. Quizá nunca habían subido a casas con alfombras ni se habían montado en una "siete plazas". La atmosfera cinematográfica ni la habían rozado. Se dormían en los cines y no leían ni los periódicos. Sus fiestas eran comilonas terminadas en peleas de vecindad y comadreo. Odiaban a lo que ellas llamaban señoritas: pero en su interior comprendían que nunca serían ni llegar a ser señoritas. Las aburría la vida de las señoritas. Ellas tomaban té cuandol es dolía el vientre, y preferían bocadillos de sardinas y pimientos a chocolate con bizcochos.
.


No así las pedantillas del querer y no poder. Entontecidas por el cine, por las novelitas histéricas, tuvieron unos años que esperaban la llegada del príncipe encantado, que se apearía de un negro y silencioso coche. Quizá tuvieron un fracaso. Un sueño y un amargo despertar. Con los días que pasaban con pasos silenciosos, un día el espejo les enseño que nada podían esperar de sus encantos. se dieron cuenta de que sus piernas eran gordas,deformes. Que la dentadura prognata alejaría los amables diálogos. Ni las fajas, ni los colores tornasolados en el pelo. Eran feas. Bajas, patizambas, sin el gran tesoro de una vida interior, sin el refugio de la religión, se les apagó de repente la feminidad y se hicieron amarillas por la envidia. El 18 de julio se encendió en ellas un deseo de venganza y, al lado del olor a cebolla y fogón, del salvaje asesino, quisieron calmar su ira en el destrozo de las que eran hermosas. Y delataron a los hombres que nunca las habían mirado. Sobre cientos de cadáveres, sobre espigas tronchadas en lozana juventud, el rencor de las mujeres feas clavó su sucio gallardete defendido por la despiadada matanza de la horda. Y Dios las castigo a no encontrar consuelo a su rencor.
.


José Vicente Puente. Arriba. Órgano de Falange, 16 de mayo de 1939".

MICHAEL CHEVAL – NEW YORK

Michael Cheval va néixer el 1966. Es va graduar a Belles Arts. Des de 1998 Michael és un membre de la National Arts Club, New York, NY. Resideix a Nova York. Durant els últims 6 anys, Michael ha participat en vint exposicions col·lectives i catorze exposicions individuals. El 2000, Michael es va convertir en el guanyador del Premi a la Comissió de la Fira Exposició anual al Club Nacional de les Arts, New York, NY. El 2002 i el 2003 va guanyar el privilegi de participar en una exposició anual de la Societat d'Art de la Imaginació, Londres, Regne Unit. El novembre del 2003 tres pintures originals s'havien inclòs a "Brave Destiny", exposició de l'art de Williamsburg i el casc antic, Nova York, la major fira d'art de l'art visionari de tot el món.

.

Cada pintura de Michael Cheval porta la seva pròpia existència individual. Vénen a la vida d'una manera misteriosa i màgica, i, després de sortir del seu creador, es converteixen en entitats viables que tenen una força espiritual i la capacitat d'iniciar un diàleg, així com per reunir voltant de si mateix els grups de adherents o, al contrari, els antagonistes. Aquest fenomen sorprenent d'una determinada activitat dels objectes inanimats és, de fet, la veritable vida d'art.

.


Michael treballa en l'estil del surrealisme que és el més difícil per a la comprensió i la percepció. Ell sempre ha treballat en aquest estil, sense importar l'hora i el lloc on vivia o demandes de la societat al voltant d'ell, després d'haver experimentat personalment una absoluta manca de llibertat del sistema totalitari i oportunitats de la societat lliure. Malgrat les circumstàncies, l'artista va continuar treballant sobre el tema infinitament profunda del surreal, creant el seu propi estil personal.
.

ANTONINA (ANTON & NINA) - RÚSSIA

ESPECIAL ATENCIÓ AL VÍDEO:

LOOPING

Per a qui no coneix el concepte de bucles, aquí queda clar el que vol dir quan es diu que un programa d'ordinador "va entrar en looping".

El director li diu a la secretària: - Anem a viatjar a l'extranger durant una setmana, per assistir a un seminari. Fagi els preparatius del viatge ...

La secretària crida al marit: - Vaig a viatjar a l'extranger amb el director durant una setmana. Cuida't estimat.

El marit crida a l'amant: - La meva dona viatjarà a l'extranger durant una setmana, anem a passar aquesta setmana junts, reina meva ...

.

L'amant crida el nen a qui li dóna classes particulars: - Tinc molta feina la setmana que ve. No has de venir a les classes ...

El nen diu al seu avi: - Avi, la setmana que ve no tinc classes, la meva professora estarà ocupada. Anem a passar la setmana junts!

L'avi (que és el director) crida a la secretària: - Vaig a passar la setmana que ve amb el meu nét, de manera que no puc anar a participar al seminari. Pot cancel.lar el viatge.

La secretària truca al marit: - El director de l'empresa ha canviat d'idea i acaba de cancel.lar el viatge.

El marit crida a l'amant: - No podrem passar la setmana junts, el viatge de la meva dona ha estat cancel.lat.

.

L'amant crida el nen de les classes particulars: - Canvi de plans: aquesta setmana tindrem classes com sempre.

El nen diu l'avi: - Avi, la meva professora m’ha dit que aquesta setmana tinc classes. Disculpa'm, no podré fer-te companyia.

L'avi crida a la secretària: - El meu nét m'acaba de dir que no podrà estar amb mi aquesta setmana .. Continuem amb els preparatius del viatge per anar al seminari.

.

Enteneu ara, què és "looping"?

VIRGINIA PALOMEQUE - ARGENTINA

Virginia Palomeque va néixer a la Ciutat de Buenos Aires (Argentina) el 17 de gener de 1961. Des de petita va assistir a tallers de dibuix i pintura, fins que ingressa a l'Escola Nacional de Belles Arts Manuel Belgrano i el 1989 obté el títol de Mestre Nacional de Dibuix.

Transita per l'expressionisme i el realisme, i la seva obra es distingeix amb la seva pròpia personalitat.

Els seus treballs captiven l'espectador, no només per les seves apostes temàtiques, sinó també per la força i l'ús del color en la seva puresa més genuïna.

Presenta les seves obres des de l'any 1990 al circuit Nacional, Provincial i Municipal; obtenint diversos premis i mencions.

.

Underwater Opera from Escape to Nature on Vimeo.

DANÇA DEL FOC

Themselves - Roman Is As Roman Does from anticon. on Vimeo.

TRIBALISTAS

Arnaldo Antunes, Carlinhos Brown i Marisa Monte, tres reconeguts artistes pop del Brasil van formar Tribalistas i va llançar un àlbum homònim a l’any 2003. Sobretot acústic, amb tocs d'electrònica, Tribalistas es centra principalment al voltant de la veu de Monte sense deixar de ser part de les arrels brasileres del trio. L'àlbum va generar un grapat de nominacions al Grammy Llatins, incloent Album de l'Any, Gravació de l'Any, Millor Àlbum Pop Contemporani Brasiler i Millor Cançó Brasilera (Idioma Portuguès).

.

El grup es va formar a Bahia al març del 2001, després de la participació de Marisa Monte en un àlbum que Arnaldo Antunes estava component, i que produïa Carlinhos Brown, i l'abril de l'any següent van gravar el primer àlbum. El nom del grup va provenir d'una de les cançons que van compondre i que van incloure en el primer àlbum.

.


El treball del grup té la particularitat d'haver estat realitzat de manera molt precipitada a causa dels curts temps que tenien els artistes. El primer àlbum va ser gravat en tretze dies, un per cançó.

Tribalistas Velha Infancia

Tribalistas - É voce

Os Tribalistas - Já sei namorar

EL PERRUQUER

Un dia, un florista va anar al perruquer a tallar els cabells. Després del tall va demanar el compte i el perruquer li va contestar:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent un servei comunitari.
El florista va quedar agraït i va deixar el negoci. Quan el perruquer va anar a obrir el negoci, al matí següent, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de roses a la porta.

Després va entrar un policia per tallar els cabells, i quan va anar a pagar, el perruquer va respondre:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent un servei comunitari.
El policia es va posar content i se'n va anar. Al matí següent quan el perruquer va tornar, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de pastissos esperant-lo a la porta.

.

Més tard, un professor va anar a tallar els cabells i en el moment de pagar, l'home altra vegada va respondre:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent un servei comunitari.
El professor amb molta alegria se'n va anar. L'endemà, quan el perruquer va obrir, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de diferents llibres, com ara 'Com millorar els seus negocis' i 'Com tenir èxit'.
.

Llavors un diputat va anar a tallar els cabells i quan va anar a pagar i el perruquer novament va dir:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent un servei comunitari.
El diputat content es va allunyar. Al dia següent quan el perruquer va anar a obrir el local, hi havia una dotzena de diputats fent cua per tallar-se gratis.

Això, estimat amic, mostra la diferència fonamental que existeix actualment entre els ciutadans comuns i els membres de l'Honorable Congrés de la Nació.

.

Si us plau, en les pròximes eleccions, vota amb compte ...

.

Atentament,
EL PERRUQUER

ALEX FISHGOYT – RÚSSIA-NEW YORK

Alex Fishgoyt és un pintor rus-nord-americà, viu a Nova York, pinta a l'oli on reflecteix el surrealisme, l'exploració fantasmagòrica de l’inconscient col·lectiu. L’espiritualitat de la seva obra representa una sèrie de reflexions sobre la consciència de l'univers. I no obstant això, si un mira les influències, cal recórrer a la tradició del segle 20 de surrealisme per trobar l'esfera a la qual pertany Alex. Amb una bella paleta de colors, l’Alex utilitza una tècnica de multi-capes que és una molt orgànica i profundament espiritual. Un consumat pintor, Alex exposa el seu treball, a nivell nacional i internacional. Però el seu treball també té un aire molt contemporani: post-psicodèlic, però amb un reconeixement de nostàlgia dels mites dels nostres pares. Al final, crec que Alex Fishgoyt ens convida a mirar la vida com un procés orgànic de etern moviment i canvi.

.

YARYSEHV EVGENY - RÚSSIA

DINTRE DEL COTXE

KAZUKITA KAMATSU – JAPÓ

Aquest fotògraf japonès va néixer a l’any 1978 a Sendai City (Miyagi), es va graduar al Western School de la Facultat de Belles Arts l’any 2001, té diversos premis al llarg de la seva carrera i a l’actualitat es membre de l’Independent Associació d’Art a Miyagi (Japó). El que sorprèn mes d’aquest fotògraf es la seva manera de encarar les seves fotografies tipus raigs X, que li donen una visió diferent a la vegada que curiosa, suposo que algun filtre del Photoshop hi te molt a veure.
.




.

Inkfest from Patrick Longstreth on Vimeo.

NIHILISME AVANÇA

El nihilisme avança gràcies a la corrupció i a la estupidesa política

Ningú ignora que internet és un aparador natural que reflecteix en gran mesura el que hi ha ... I entre altres coses, abunden l'eclecticisme, el nihilisme i la confusió. Pel que fa a confusió, la més i millor alimentada és la dels que creuen estar en possessió de la veritat, o la que destil·len els que necessiten creure en una veritat, una sola! D'aquí que el moviment nazi i succedanis segueixin vius, i naturalment també estan vius i àmpliament representats a la xarxa.

.

Territori, pàtria o nació (entesos com a finca privada d'origen biològic o diví), raça, civilització i cultura (com a factors que acrediten superioritat) són alguns dels conceptes a què recorre l'actual nazisme, que és intel·ligentment eclèctic i té seguidors espanyols , castellans, catalans, gallecs, bascos, bretons, germans, tirolesos, ucraïnesos, russos, italians, sicilians ... El cas és posar estaques i filats en un territori!, Qualsevol excusa val.

.

Doncs bé, gairebé tot aquests vells-nous nazis són nacionalistes dels seus respectius àmbits, cosa per altra banda que és radicalment lògica, però a més, en alguns casos arriben fins i tot a aplaudir determinats valors i posicionaments de partits nacionalistes convencionals, des de l'espanyolista PP, passant pel PSOE fins els PNB, BNG, ERC o CiU. Els nazis no són ximples, per a res, i qui els infravaloren s'equivoquen de mig a mig.

.

Aquest vell-nou nazisme proporciona veritats fàcilment assimilables per al lumpen i per al “vulgo” en general i, sobretot, es beneficia de la baixa qualitat de massa polítics professionals. A sobre, els que políticament estan interessats a fomentar la confusió i el nihilisme rendibilitzen amb excel·lents resultats el cas Gürtel, episodi de corrupció que és doblement enverinat a causa de l'actitud de tipus com Camps i de la pròpia direcció del PP, obstinada a negar el que és evident: el fang en què viuen alguns càrrecs públics.
.

Aquest nazisme és, per tant, un fenomen que, a part de curiós, convé conèixer per entendre millor perquè els polítics corruptes i els de mala qualitat haurien de ser apartats de la vida pública, mesura aquesta que és imprescindible per posar límit a l'augment del nihilisme social .

.

MARCOS LÓPEZ – ARGENTINA

De la improbable adaptació de l'estètica del pop a la realitat llatinoamericana sorgeix el sarcasme surrealista de Marc López, un dels més reconeguts autors de la fotografia argentina contemporània, present en els principals certàmens i en les col·leccions més importants. Format en la tradició del documentalisme, López va inscriure aviat la seva fotografia al territori de les escenografies visuals, però creant sempre un ferm vincle entre les seves invencions i aspectes significatius del seu entorn social.

.

Les seves composicions es nodreixen i al mateix temps parodien l'obra d'altres fotògrafs barrocs de la tradició anglosaxona, però el que en aquells és una subtil ironia que reforça la tradició del pop, en Marc López es converteix en un exabrupte que posa al descobert la forma que Amèrica del Sud ha hagut d'assumir els models culturals del poderós nord.
.

Bars, màscares, religió, mites populars i cervesa, a través de la fascinada manera llatinoamericana de viure el pop com a corrent estètica que recrea el consum i el triomf de l'economia de mercat en una societat on aquest model genera enormes bretxes, socials i culturals , tot això està en Marcos López. I també una gran festa, el plaer de sentir que la vitalitat i l'alegria de l'Argentina, i en general d'Amèrica Llatina, desborda els cotilles de qualsevol intent de model únic.

.

MONOS QUE MONOS !!!

ROY NACHUM – NEW YORK

Roy Nachum és un dels principals artistes de la nova generació, un artista original i pintor, inusualment ple d'inspiració i creativitat. Roy Nachum elabora pintures d'una bellesa extraordinària i provocativa que defineixen la vida. La forma de pintar a l'oli es surrealista d'un regne de fantasia, on els espectadors poden contemplar aquests punts d'inflexió de la vida psicològica dels subjectes. Els personatges són sovint atrapats entre dos móns. Aquesta dualitat es superposa amb una textura de l'elevació de "píxels" de la pintura que desmenteixen la qualitat de la foto realista de les seves pintures. Aquesta imitació lúdica de l'empremta digital de la impressora digital obliga l'espectador a "ampliar" que condueix a la constatació que cada una d'aquestes taques de pintura gairebé perfecta ha estat elaborat individualment.

.

A bicycle trip from lorenzo veracini on Vimeo.

VIDEOS QUE FAN PENSAR

UNA IMATGE A VEGADES VAL MES QUE MIL PARAULES, AQUI TENIU UNA SÈRIE DE VIDEOS NO GAIRE LLARGS PER FER EJERCITAR LA MENT, US AVISO QUE EL PRIMER ES MOLT CRÚ I POT FERI LA SENSIBILITAT (SINÓ TENIU ESTÒMAC SALTEU-LO)

ROUCO, EL POLÍTIC

La jerarquia eclesiàstica mai ha renunciat al domini de les consciències. Els valors de la raó, laicicitat, secularització, autonomia de l'ésser humà davant la suprema decisió vital de la seva existència, no entren dins de l'escala respectada pels bisbes. Molt per contra, són ells, i només ells, els que tenen la missió encomanada per crist de guiar als seus fidels en les seves decisions morals i de traçar el camí, sempre unívoc, de la bondat moral. Dipositaris del monopoli de la veritat, són ells els que decideixen des de no se sap quina ciència infusa el que cadascú ha de fer en cada moment i en qualsevol camp de l'activitat humana.

.

D'altra banda, la seva adhesió indestructible a certs règims sempre dictatorials, ha fet creditors a aquests domadors de la veritat de la convicció que s'ha de donar una duplicitat d'actuacions paral·leles entre el mundà i el religiós: es reclama així l'existència d'universitats catòliques front a les estatals, escoles religioses davant els públics i un dret únic a formar consciències que ha de projectar-se sobre qualsevol formació humana vingui d'on vingui. L'estat natural de l'home no és la recerca, sinó més aviat l'acceptació del que altres pensin per ell. L'exploració de la veritat no té sentit si ella ve ja imposada per visionaris ungits i destinats a impartir-la com un regal.
.

Aquesta actitud es deriva d'una concepció piramidal de la vida en el vèrtex es situa al papa, infal·libilitat absoluta inclosa, s'eixampla a través de l'episcopat i descansa sobre un cos d'homes i dones sotmesos i destinats a suportar el pes de tot el que està per sobre d'ells. El gir exigit pel Vaticà II abandonant la concepció de l'església com a societat perfecta per convertir-la en poble de déu mai va ser assimilat per l'episcopat. L'humà com a valor en si mateix no va ser assumit pel cos jerarquitzat que temia se l’anés de les mans el poder de submissió imposada, del qual ha vingut gaudint durant la història.
.


La jerarquia eclesiàstica estava a l'esquena d'aquests moviments polítics que van ser la democràcia cristiana, l'acció catòlica i totes les organitzacions en les que es "servir" la careta d'autonomia per amagar decisions amb pectorals al fons.
.


Apareixen ara Alfredo Dagnino, Benigno Blanco, José Manuel Vidal, i molts altres volent formar un partit polític d'inspiració cristiana recolzats i beneïts pel cardenal Rouco Varela. La conferència episcopal espanyola no ha acceptat la no confessionalitat de la Constitució espanyola. No ha donat per enterrat el temps del franquisme en què de forma adúltera exercir un domini absolut sobre la legislació, els costums i l'orientació vital d'aquest país. Enyora temps de dictadura cristiana (què contradicció), de croada vencedora de comunismes, d'hordes judeomaçònica i reclama règims que imposin la creu en les escoles, l'espasa en les consciències i la presència del sagrat cor a les muntanyes de cada poble. La dictadura episcopal exercida llavors vol perllongar-se a si mateixa encara en absència dels colpistes que la van enfilar fins a la cúspide.
.


El projecte de la nova normativa de l'avortament, l'educació per la ciutadania, fins a certes festes no típiques del nostre sentit mediterrani són titllades ridículament de anticristianes. El seu menyspreu per la iniciativa humana, pel paper de la dona, la falta de respecte a la investigació, la seva oposició als avenços tecnològics són sempre rebutjats en nom d'una déu domesticat, jibarizado, empobrit, sempre jutja, mai company de l'aventura existencial.
.


Rouco i els bisbes volen tenir un braç polític fort. No els n'hi ha prou amb els braços extenuats del crucificat.
.

.

JOAN CALSAPEU-LAYRET (ROMANIDEMATA) - MATARÓ

De tant en tant a aquest blog ens agrada portar artistes de la fotografia de a prop nostra que els tenim a tocar i que per la seva qualitat mereixen estar amb els millors, el que portem avui li devíem des de fa molt de temps, amb vosaltres al Joan Calsapeu-Layret (Romanídemata)

(frase extreta del seu blog http://generacio.blogspot.com/): Perquè sempre ens queda en la memòria, perdura i perdurarà, les batalles perdudes, les guerres pels drets, allò que queda en la resta dels murs assolellats, també és en la memòria, l'herència del que som, que ha sigut, que és en nosaltres, allò que somniaven els pares, els avis i avantpassats, des d'Almansa a la caiguda de Barcelona, fins avui. Ser. Perquè si no lluitem pel que som, ja hem perdut. Un poble, una nació, una cultura. Lliures de la submissió clerical, inquisitiva, les lleis imposades i el domini dels rics

Aquí només una mostra de la seva producció, si en voleu veure mes, el trobareu a: generació..(imatges latents) - mataró

Tribalistas Velha Infancia

Uns artistes del seu agrat.

ROBERT RANDOLPH & THE FAMILY BAND

Robert Randolph és un músic de funk, blues i R & B que forma part de la banda Robert Randolph & The Family Band. És un guitarrista que utilitza freqüentment el pedal steel guitar. Es va destacar en les presentacions del Crossroad Guitar Festival i més per haver tocat amb músics de la talla d'Eric Clapton i Buddy Guy.

.


Robert Randolph and the Family Band. Són Robert Randolph (guitarra acústica de pedal, veu), Marcus Randolph (bateria), Danyel Morgan (baix, veu), John Ginty (orgue Hammond, piano).

Robert Randolph va ser educat entre la perillositat del carrer i la fe, repartint el seu temps entre les bronques al carrer i el refugi de la música, Robert Randolph va trobar un camí per sortir de la foscor, amb ajuda d'una cosa bastant poc comú: una guitarra acústica de pedal. Però en el món de Randolph, aquesta guitarra és un animal d'una altra raça, és una autèntica arma, l'origen d'un so salvatge i apassionat. Randolph es va donar compte després de ser convidat a unir-se a les sessions de The Word, una innovadora barreja de gospel i tradició downtown, amb John Medeski i the North Mississippi Allstars. Llavors va publicar el seu primer àlbum en el seu propi segell discogràfic. Tot això ha preparar el camí per Unclassified, el seu primer CD amb Warner Bros, coproduït per Robert Randolph and the Family Band i Jim Scott.

Recolzats per la seva actuació en els Grammys 2004, les seves dues nominacions, les excel.lents crítiques, i sent elegits com a teloners de Eric Clapton, el 2004 és el seu any, en el qual es presenten al món amb molt a dir.



Discografia

Live At The Wetlands (2002)
Unclassified (2003)
Colorblind (2006)